Obstinació electoral

Les dues formacions que van compartir el Govern de la Generalitat fins al 27 d’octubre, dins de la plataforma Junts pel Sí, han reaccionat de manera molt similar durant el mes d’aplicació del 155. Els responsables d’ERC i del PDECat van començar per negar-se a acceptar l’evidència durant unes quantes hores, van passar a admetre de manera una mica desordenada les possibles equivocacions, i han acabat recuperant el seu relat més compromès amb la independència.

Tot mentre, en paral·lel, les autodenominades estratègies de defensa dels empresonats descrivien qualsevol cosa menys una estratègia explicable i compartida. La seqüència resulta fins a cert punt comprensible. Els dirigents de la Generalitat destituïts sabien que podia passar tot el que ha passat, senzillament perquè eren conscients que caminaven sobre el buit. En un territori ignot com la pretensió d’engendrar un Estat propi amb menys de la meitat de la població disposada a la tasca, amb la resta de l’Espanya autonòmica entre sorpresa i indignada, davant la volatilitat d’un capitalisme genuïnament català i davant els recels d’una Unió Europea incomodada per l’aventura.

L’independentisme governant fins al 27 d’octubre, i que aspira a tornar a serho després del 21-D, ha experimentat una transformació, a causa dels efectes domèstics del canvi de domicili del president Carles Puigdemont a Bèlgica. El PDECat ha passat a ser menys cosa que quan va provar de refundar Convergència, atrapat entre l’herència dels Pujol i un independentisme sobrevingut. Tan poca cosa que ha acabat cedint als designis de Puigdemont com el PNB va arribar a fer davant el full de ruta d’Ibarretxe.

El risc que la pàtria, la nació de set milions i escaig de persones, sigui recreada en un autoexili solitari i a la presó és aquí. Com si estiguéssim glossant qualsevol episodi del segle passat, mentre l’herència convergent es muda de samarreta.

Hi va haver una setmana de la veritat, quan tants dirigents d’ERC i exconvergents van coincidir a reconèixer que la independència no tenia prou massa crítica a favor, que la unilateralitat no tenia sentit en un entorn tan interdependent, i que s’havia errat en fixar per demà mateix un objectiu que requeria molt més temps de maduració.

Però la rectificació proposada resultava massa dràstica com per presentar-se a les eleccions del 155; desmoralitzava tant els entusiastes de la república catalana que era clarament inconvenient en el seu forçat realisme. Al cap i a la fi, el secessionisme circula per les vies de la irrealitat; i ningú que el fomenti no se’n pot baixar de sobte sense donar més explicacions que un error reiterat de càlcul.

Tot, les rectificacions suggerides i la seva correcció, podia ser comprensible quan l’única estratègia vàlida en termes electorals és assegurar-se, d’entrada, els propis, els incondicionals. Però les declaracions de Carles Puigdemont, qualificant la Unió Europea com un “club de països decadents i obsolescents”, i ampliant la causa de la secessió a la desconnexió respecte a la UE a més que amb l’Espanya constitucional, situarien el futur de Catalunya en una òrbita tan distanciada de la realitat, que ha de resultar incomprensible per als mateixos independentistes.

Els dirigents independentistes s’esforcen a explicar les raons per les quals els catalans s’haurien de desconnectar del seu entorn immediat per instituir una república pròpia. Però no acaben d’esbossar, amb un mínim de versemblança, en quin univers terrenal s’adscriuria la seva quimera. La dialèctica dels greuges només serveix per a la meitat del recorregut. L’altra meitat continua quedant en l’aire. Fins i tot si l’oficialisme independentista admet que la unilateralitat no dona més de si, que l’objectiu no es pot assolir a curt termini, o que no van ser realistes quant a la valoració de les forces en diputa.

L’independentisme confia en la fidelitat d’un ampli sector de la societat catalana que fa algun temps va renunciar a formular-se preguntes, perquè sobretot li disgustava continuar formant part de l’Espanya constitucional. La pugna entre Esquerra Republicana de Catalunya i la candidatura del president és un tema menor. Una disjuntiva davant la qual el votant convençut que res no seria pitjor que continuar pertanyent a Espanya podria decidir fins i tot en l’últim moment, segons s’acosti al col·legi electoral. Però, mentre es vagi acostant el 21-D, l’independentisme haurà d’oferir algun senyal de rectificació de fons si vol preservar la seva utopia particular.

L’independentisme haurà d’oferir algun senyal de rectificació si vol preservar la seva particular utopia