Adéu, Europa
Fa molts anys les finestretes dels trens es podien obrir, però una placa metàl·lica advertia: “Es peligroso asomarse al exterior”. I ha resultat que era veritat. Aquell avís (franquista, només faltaria) s’ha complert en la il·lustre persona del senyor Carles Puigdemont Casamajó: va sortir a l’exterior i es va convertir a l’euroescepticisme. S’havia exiliat a Brussel·les perquè Brussel·les és el cor d’Europa i parlant des d’allà els seus missatges tindrien ressonància mundial. I n’han tingut, certament. Pocs polítics han sortit més als mitjans durant els últims quaranta dies que el senyor Puigdemont Casamajó. Però alguna cosa ha passat pel mig que el gran líder no només planeja trencar amb Espanya, sinó amb Europa i, si viatja una mica més i arriba als Estats Units o la Xina, proposarà de trencar amb el món mundial, perquè tothom està podrit i només a Catalunya es troben les essències de la puresa i la bondat.
I això que el senyor Puigdemont ha proclamat la vocació europeista de Catalunya. I això que ell, els membres del seu Govern i altres republicans catalans van desmentir Rajoy, els seus ministres i els dirigents europeus que advertien que sortir d’Espanya era sortir de la Unió i de l’euro. És més: es va arribar a dir que, sent mitjanament realistes, Europa no podria existir sense Catalunya, la qual cosa possiblement sigui veritat. I perquè és possible que sigui veritat, la nova actitud de Puigdemont es converteix en un misteri que només ell pot aclarir.
Pot haver passat una cosa que em sembla grotesca per una figura de la talla històrica de Puigdemont. Potser Europa ha tingut la descortesia de no deixar-lo parlar a l’Eurocambra. Potser el va humiliar amb el seu suport a l’Estat espanyol, negant-se a entendre les raons per crear la república catalana. Potser el va ferir tancant-li les portes dels grans despatxos, mentre les obria a Rajoy. Potser va trobar les vísceres d’Europa quan buscava el seu cor. Potser és que Europa perd molt en la distància curta. O potser veu ja Catalunya independent i, com que sap que aquesta Catalunya no tindria cabuda en la Unió, recull els papers i diu “me’n vaig”. És el que se’n diu dimitir abans que et facin fora.