Dret i diàleg
Encara no fa ni cinc hores que he sabut de la teva mort que em demanen que escrigui unes paraules de comiat. Hi accedeixo perquè aquest matí, quan comentàvem amb els companys la teva desaparició inesperada, algú deia que era una pena que una persona que, com tu, havia pronunciat tants discursos de comiat, sobretot aquests últims anys en què com a fiscal superior havies assistit a tants, no tingués el seu. Vull que sàpigues que aquest és un dels motius que m’ha portat a escriure aquestes paraules, fer un últim homenatge al company i a l’amic que se n’ha anat. No és fàcil, acostumats com estem a escriure amb un tecnicisme jurídic fred, ens costa als qui no fem sinó literatura jurídica descendir al terreny humà, i perquè en aquests moments de tristesa la majoria de nosaltres, encara amb dificultat per reposar-nos del cop que ha suposat aquesta marxa improvisada, trobarem principalment a faltar la teva amistat i bonhomia, virtuts que són difícils de glossar i de traslladar al paper per als qui no estem acostumats a parlar de sentiments, sinó de fets i qualificacions jurídiques.
És moment de dir que durant els meus gairebé 30 anys de presència en aquesta Fiscalia, des que vaig aprovar l’oposició a finals dels anys 80 i aquest va ser el meu primer destí, tu sempre has estat al meu costat d’una manera o altra. Primer com a company, a les trinxeres dels jutjats d’instrucció, a la sala de fiscals del Palau de Justícia, que avui afortunadament continua igual que en aquells temps llunyans. Sempre amb la teva presència serena, propera i afable. Eres un més tot i que als nouvinguts se’ns deia que eres descendent d’una nissaga de fiscals i que ja passejaves per allà amb pantalons curts. Entre aquelles parets tu ja destacaves, sembrant la llavor juntament amb altres grans fiscals a començaments dels anys 90 del Servei de Delictes Econòmics, del qual vas ser el primer cap visible i que avui em toca dirigir a mi. Eren anys d’il·lusió, en què es va fonamentar sòlidament el que avui som els qui vam compartir aquell espai, la nostra manera d’actuar en defensa dels interessos generals de la societat, i, especialment, el nostre compromís amb l’Estat de dret.
En anys posteriors et vaig tenir més a prop, tan a prop com un fiscal en pot tenir un altre sense ser matrimoni. Vas ser el que es diu el meu visador. Per als qui desconeixen la manera d’actuar dels fiscals, he d’aclarir que el visador és una figura capital del nostre funcionament intern com a institució dins de l’administració de justícia, bàsica per a la nostra formació jurídica; així que a través del seu consell i supervisió es garanteix un principi fonamental que contribueix decisivament a la seguretat jurídica que és el d’unitat d’actuació. El visador no treballa directament els temes però fa un poliment final a tots els escrits de transcendència jurídica que un fiscal redacta amb relació a un assumpte. Tu vas exercir aquesta funció de manera sàvia i propera, no hi havia mai discussió amb tu perquè tenies la temprança i l’experiència necessària perquè allò que semblava tan complicat d’explicar resultés al final simple i clar. Aquells dies em vas ensenyar que un superior jeràrquic en la carrera fiscal no és un cap, sinó un suport i, especialment amb la teva paciència proverbial, un auxili i una guia en el dia a dia dels fiscals en general i en el meu en particular. Em vas ensenyar també la virtut de la moderació en l’exercici de l’acció penal, de la negociació amb els advocats, a qui no havíem de veure com un “enemic a batre”, i del diàleg i la relació pròxima i sincera amb els jutges i la resta d’operadors jurídics. En aquell temps vas posar les bases d’allò que soc avui com a fiscal. Va néixer així la nostra amistat, que s’ha mantingut tots aquests anys fins avui, posteriorment reforçada en tantes i tantes xerrades, on em continuaves demostrant que fonamentalment eres un home bo, just i dialogant.
Després van venir els temps en què vas haver d’exercir càrrecs orgànics dins de la institució, primer tinent fiscal i així fins a arribar a fiscal superior de la comunitat autònoma de Catalunya. Recordo amb afecte els discursos que pronunciaves durant les teves preses de possessió, no tant centrats en qüestions jurídiques, declaració d’intencions o propostes d’actuació, sinó a recordar els teus amics, els cafès que compartíem mentre vam estar tots junts a l’enyorada seu de Pau Claris i, molt especialment, l’afectuós record que en tots oferies cap a la teva estimada esposa, Tere, o cap als vostres fills, ja que sempre en aquelles ocasions en què havies de pronunciar un discurs davant molta gent tenies un record per als uns i per als altres, amb la qual cosa provocaves el somriure de tots els qui t’escoltàvem. Durant aquesta última etapa recordo també amb afecte els discursos que pronunciaves en ocasió de la jubilació o canvi de destí d’altres companys, en tots enaltint l’amistat que t’hi unia i recordant-los que les portes de la Fiscalia (“aquesta casa”, com t’agradava dir) estarien sempre obertes per a ells, no tant perquè tornessin professionalment, però sí per quan ocasionalment es trobessin a Barcelona.
És veritat que els últims temps van ser més complicats, que poc tenien a veure, malgrat que els núvols ja eren a l’horitzó, amb aquells en què, després de la precipitada dimissió del teu antecessor, et vas decidir a prendre el timó de la Fiscalia de Catalunya i a assumir les càrregues i responsabilitats que sempre han acompanyat aquest càrrec. Potser no ens hem vist tant com quan compartíem seu, però vam saber mantenir el contacte a força de trucar-nos, de continuar prenent cafè quan les coses es posaven difícils, de xerrar una estona llarga en aquell últim congrés de la nostra associació, l’octubre passat a Granada, i en tots aquests moments continuava emergint la figura de qui va ser el meu visador, afable, tranquil·la, propera a tots nosaltres quan altres semblava que fossin tan lluny. Aquest és el record que em quedarà de tu, el que vull avui compartir amb els meus companys i amb la teva família. El record d’un home bo, de fortes conviccions, que va creure sempre en el dret i en el diàleg amb els qui s’hi van voler acostar
Descansa en pau, José María.
Em vas ensenyar també la virtut de la moderació en l’exercici de l’acció penal