Revocació
La majoria de les vegades les polèmiques fiscals consisteixen en plúmbies disquisicions sobre conceptes abstrusos. Només quan acaben convertides en reclamacions a ciutadans, empreses o institucions exigeixen certa atenció de l’opinió pública. L’IVA de les subvencions n’és un bon exemple. Segons expliquen els fiscalistes, el raonament kafkià que va fer que l’Agència Tributària, Hisenda, s’acabés reclamant a ella mateixa un IVA que abans hauria abonat en el moment de lliurar la subvenció va ser creació de la Delegació d’Hisenda de Catalunya, sempre molt activa. Després es va acabar estenent a tot Espanya.
El fil argumental parteix de considerar que la subvenció és el pagament per la prestació d’un servei (en forma de bé cultural, social, fins i tot de servei com, per exemple, en el cas dels aeroports públics de Catalunya). Això és el que l’argot fiscal anomena figura impositiva. A la pràctica consistia en una múrria manera d’aconseguir que un gran nombre d’entitats passessin d’obtenir devolucions d’IVA (resultat negatiu) a pagar (positiu). Tot per elevar la recaptació.
La qüestió s’arrossega des de fa anys, i les estratègies que han aplicat els afectats han consistit o bé a pagar (de manera que ara no tenen cap qüestió pendent per aquell tema amb l’Agència Tributària) o bé a pledejar i recórrer (en molts casos s’ha aconseguit que els tribunals no els obliguin a pagar per avançat). De tota manera, per als assessors fiscals no és nou. En teoria tots els receptors de subvencions feia anys que sabien que Hisenda estava passant el rasclet. Si a algú l’han agafat en fals és que no està ben assessorat.
Com que el tema de reclamar-se a ell mateix no té gaire sentit, el 9 de novembre el BOE va publicar una modificació de la llei de Contractes Públics que eximeix les entitats culturals d’aquell IVA. Però, esclar, l’Agència Tributària diu que no actua retroactivament. Queda el recurs de la revocació, és a dir, que Hisenda reconegui que l’esperit del legislador era precisament evitar la reclamació i s’arxivi el tema.