Aquil·les o Ulisses?

L’Hípies menor és un dels diàlegs més estranys de Plató. El diàleg comença després que Hípies, el sofista, hagi pronunciat una conferència brillant sobre les virtuts dels herois homèrics. Sòcrates, que l’ha escoltat, li vol fer unes preguntes. Es mostra especialment interessat per saber si Hípies comparteix realment l’opinió comuna segons la qual Aquil·les és millor que Ulisses. A les obres d’Homer, Aquil·les i Ulisses són descrits com personatges amb característiques diverses. Aquil·les apareix com un heroi franc i sincer. En un passatge de la Ilíada diu que odia aquells que diuen una cosa mentre n’amaguen una altra al pit més que les portes de l’infern. Ulisses, en canvi, és presentat com el més astut dels homes, com algú que excel·leix en l’art d’enganyar els altres. Aquells que parlaven de la superioritat d’Aquil·les sobre Ulisses pensaven en la superioritat moral de l’home que odia la mentida en relació amb l’home que hi recorre sovint. Hípies comparteix aquest plantejament. I Sòcrates el qüestiona. Els seus primers arguments apunten que l’astúcia, que la intel·ligència competent en l’engany, requereix el coneixement de les coses sobre les quals es pot arribar a mentir. Considerada des d’aquest punt de vista, la capacitat de mentir coincideix amb la capacitat de dir la veritat. Hípies no té altre remei que acceptar aquesta conclusió. I d’aquesta conclusió se’n desprèn, segons Sòcrates, que l’home veraç no pot ser millor que l’home enganyós perquè tots dos són el mateix home.

La posició que Sòcrates defensa no és la contrària de la que Hípies accepta. Sòcrates no manté que Ulisses sigui superior a Aquil·les, sinó que són iguals. Tampoc no admet que Ulisses sigui només enganyós i Aquil·les sempre sincer. Per enderrocar aquest tòpic, cita uns passatges de la Ilíada que mostrarien que Aquil·les també menteix. És per defensar-lo d’aquesta acusació que Hípies assenyala que quan Aquil·les diu coses que acaben resultant falses perquè no es corresponen amb els fets ho fa sense premeditació ni voluntat d’engalipar, mentre que Ulisses sempre menteix deliberadament i amb intenció. Sòcrates hi discrepa i posa un contraexemple que mostraria un engany deliberat de l’heroi dels peus lleugers. La paradoxal i escandalosa afirmació amb què Sòcrates culmina els arguments que segueixen aquest contraexemple és que allò que distingeix l’home bo és que comet la injustícia voluntàriament, mentre que l’home dolent la comet sense intenció. Hípies, que ha acceptat les premisses que hi portaven, es veu incapaç de refutar aquesta conclusió, però diu a Sòcrates que no pot estar d’acord amb ell. Sòcrates rebla el clau dient que ell, que és un ignorant que de vegades pensa d’una manera i d’altres vegades d’una manera diferent, tampoc no pot estar d’acord amb si mateix. El diàleg acaba així, d’una manera absurda. Però abans de donar-lo per acabat Plató va anar posant negre sobre blanc unes preguntes que no s’allunyen gaire de les que s’hauran de mirar de respondre alguns electors a l’hora de decidir el vot del 21-D.

Plató va posar negre sobre blanc unes preguntes que no s’allunyen gaire de les que s’hauran de respondre davant el vot del 21-D