La reacció arriba a pilota aturada
L’Espanyol torna a guanyar i a retrobar-se amb el gol contra un Getafe que es mostra condescendent
Cornellà de Llobregat
A pilota aturada, sense lluïment i amb l’ajuda del porter visitant. Amb tant pragmatisme com efectivitat. Així és com va aconseguir ahir a la nit l’Espanyol tornar a sumar per trencar una mala ratxa de resultats i una incomprensible sequera de gols que l’havia portat a la zona baixa de la taula i havia posat en dubte el projecte que lidera Quique Sánchez Flores. Poc importa al costat d’aquests tres punts que l’espanyolisme tant necessitava.
El partit ja era un d’aquells en els quals no està permès fallar i el tècnic ho va confiar tot al seu onze habitual, al qual tornava ahir un Mario Hermoso ja net de targetes. L’hora de la plantilla, com agrada dir al tècnic, ja arribarà –si arriba– dijous contra el Tenerife a la Copa. Quique confiava, això sí, que el seu equip ahir a la nit oferís una mica més que bones sensacions. Al capdavall, l’escàs públic que ahir a la nit va desafiar el fred i la humitat de Cornellà també estava més pel resultat que no pas per l’espectacle.
L’absència de Baptistão, encara no recuperat de la topada que va tenir davant el València la jornada passada, va aclarir els dubtes d’un tècnic que va tornar a alinear Sergio García a dalt, com a parella de Gerard Moreno, perquè Jurado tornés a ocupar la banda dreta. Així va ser com l’Espanyol va dominar a plaer contra el segon classificat de la Lliga, per més que va ser incapaç de marcar-li.
I, com fa una setmana, els blanci-blaus van tornar a portar la iniciativa i a aconseguir el control del partit des d’un principi. Per tornar a jugar el mateix partit que tantes vegades ha jugat l’Espanyol. Un partit maco, de bon joc, però ineficaç. I perquè el guió no fos diferent que el d’altres ocasions, Guaita ja havia de lluir-se per refusar un xut en carrera d’Aarón en la primera acció ofensiva local i Hermoso disposava d’una ocasió claríssima de gol quan acabaven de complir-se els deu minuts de joc, però el seu cop de cap el repel·lia el travesser. Massa emoció estèril la que ja ha viscut l’espanyolisme al llarg d’aquesta temporada.
El següent era veure com, en la seva incapacitat per veure porteria, els blanc-i-blaus acabessin veient com el seu rival, sense pràcticament intentar res, acabava trobant el premi de la forma més ximple. I el Getafe, certament, podria haverse’n anat al vestidor ja amb un gol a favor si els seus dos homes en punta, Ángel i Jorge Molina, no s’haguessin fet un embolic i haguessin convertit l’ocasió més clara d’aquells primers 45 minuts, un regal de l’Espanyol, en tot un despropòsit. Entre driblatges i passades de la mort, van acabar fallant l’impossible de fallar per a respir de la grada. No es tractava de continuar intentant-ho per tornar a dir que el gol, amb ocasions, arribarà. Aquesta vegada Sánchez Flores va decidir canviar les coses. Si més no, va intentar-ho. I després de la represa va recuperar Marc Navarro per poder ressituar Víctor Sánchez al mig del camp. Ja no és que el de Rubí firmés ahir una gran primera part, sinó que des del lateral dret és el jugador blanc-i-blau per qui més circula la pilota. Perquè digui després el tècnic que no fa cas de l’estadística.
L’equip, lògicament, va guanyar agressivitat. Encara que el que li faltava era gol. I el gol, per fi, va arribar com menys s’ho esperava: en una acció a pilota aturada en la qual Guaita va pecar per omissió. Piatti va picar al segon pal una falta al vèrtex esquerre de la meta blava, la pilota va rebotar a l’àrea petita i Gerard Moreno la va arribar a fregar abans que arribés a la xarxa. Feia dues temporades que l’Espanyol no marcava un gol de falta directa, com bé ho podia haver estat el d’ahir a la nit, i aquesta campanya només n’havia marcat un en un córner. La pilota aturada li va funcionar, paradoxalment, davant l’equip que més gols ha marcat aquesta campanya –set– en aquest tipus d’accions.
La situació per fi es posava bé per a l’Espanyol, i Sánchez Flores, en lloc de ser conservador, va respondre als moviments de banqueta que estava obligat a fer José Bordalás amb un altre moviment valent: Melendo per Piatti, per jugar amb onze espanyols. Una dada tan curiosa com efectiva per consolidar, sense brillantor però amb ofici, la reacció.