“És horrible que l’assetjament sexual sigui habitual”
Si es va guanyar part de la seva popularitat interpretant contes de fades per a adults a la pantalla gran com el de
Pretty woman, amb 50 anys Julia Roberts pot dir que viu en un món ideal. Passa els dies entregada a cuidar-se dels seus fills en una casa sense penúries econòmiques i de tant en tant surt a trencar la rutina, filmant prou com perquè no s’oblidin d’ella i recuperant per unes quantes hores a l’any el seu setial de gran estrella de Hollywood cada vegada que arriba l’hora de promocionar la seva feina. El fet que hagi decidit postular-se per a un dels papers principals a Wonder, el nou film de Stephen Chbosky, simplement per ser fan de la novel·la en què es basa, i l’hagi obtingut, reforça aquella noció de ser en un lloc de privilegi que Roberts sempre té present.
Què va ser el que li va atreure d’aquest film?
Que Wonder gira entorn d’una mare que parla amb el seu fill sobre el que ella sent per ell, sobre les seves esperances que pugui veure les coses de certa manera, que no temi el que és extern, perquè el que explica és el que porta al seu cor, perquè només això és el que pot controlar. Una de les coses que m’encanten de la forma en què R.J. Palacio va escriure la novel·la, i que vam provar de traslladar a la pel·lícula, és que la relació entre aquesta mare i el seu fill no passa per donar consells o ensenyar-li alguna cosa, sinó guiar-lo amb l’exemple.
En quina mesura ser mare ha influït en la manera com va interpretar aquest paper? La veritat és que els meus fills tenen molt a veure en el fet que jo hagi participat en aquesta pel·lícula. A tots ens va encantar la novel·la i un dels meus fills em va preguntar si pensava que farien una pel·lícula amb aquesta història. Va ser per això que vaig trucar al meu agent i li vaig demanar que investigués si n’estaven fent una adaptació, perquè m’interessava interpretar la mare. Afortunadament per a mi, les coses ja estaven encaminades, però encara no havien escollit l’elenc i m’hi vaig poder afegir. I anant a la seva pregunta, hi ha subtileses que només pots conèixer una vegada que et converteixes en mare. Estic segura que 15 anys enrere hagués fet aquest paper d’una manera completament diferent.
Creu que el seu personatge fa més atenció al seu fill per la seva deformitat física o perquè naturalment les mares s’interessen més pels fills de sexe masculí? No crec que això últim sigui cert. Jo tinc dos fills de sexe masculí i si ho pregunta a la Hazel, la meva filla, li dirà que no està d’acord amb aquesta afirmació. Crec que depèn del dia qui rep més atenció a la casa. A la pel·lícula la mare està més pendent del seu fill perquè ha requerit una total dedicació des del moment que va néixer, perquè des de llavors ha estat entrant i sortint dels hospitals. Crec que la Via, el personatge d’ Izabela Vidovic, és molt comprensiva, però tothom té un límit i ella realment necessita que algú li faci una abraçada o li pregunti com està. Els fills moltes vegades necessiten que els seus pares siguin capaços de llegir-los la ment, cosa que pot ser bastant complicat. Però m’encanta com està escrit aquest personatge perquè ella estima el seu germà i els seus pares, però simplement necessita més del que rep. Així funciona el món. De vegades no ens presten l’atenció que necessitem en el moment que més falta ens fa.
Li va sorprendre que sortissin a la llum tantes denúncies d’assetjament sexual a Hollywood? Per descomptat. És horrible i esgarrifós que n’hi hagi tantes, sobretot perquè s’ha tornat una cosa tan habitual que és repugnant. Gràcies a Déu no ha estat part de la meva experiència de vida. Espero que aviat arribem a un punt que el clima a Hollywood canviï i tots puguem unir-nos per ajudar a fer que aquesta gent pugui curar les seves ferides i senti que els escoltem i els donem suport. El 2018 es compliran 30 anys
de l’estrena de Mystic pizza . En
què creu que ha canviat des d’aleshores? Jo continuo sent la mateixa. Probablement tingui una brusa mes bonica avui que la que vaig utilitzar per promocionar Mystic pizza. Continuo estimant aquesta professió avui tant com l’estimava llavors, tot i que certament fa 30 anys no imaginava una carrera com la que he tingut.
Com aconsegueix conciliar la seva vida familiar i la seva vida professional? La veritat és que no soc una representant gaire bona de les mares que treballen. Jo tinc una feina molt flexible, en què els meus fills poden venir a visitar-me quan volen, i a més vaig treballar durant 18 anys abans de ser mare, de manera que sento que m’he guanyat el dret de quedar-me a casa. Sé que és un luxe perquè tinc amigues que em truquen des de dins d’un armari perquè han de treure’s llet a l’oficina. En el meu cas tinc la possibilitat de sentir-me realitzada en el pla artístic i alhora ser mestressa de casa. Jo preparo l’esmorzar, el dinar i el sopar. M’encanta rentar la roba, i quan sento que és hora d’agafar-me unes vacances, dic que sí a una pel·lícula.
I quan arriba l’hora de mirar la tele, què és el que mireu a casa? Molt de futbol. Sobretot si juga el nostre equip, el Manchester United.
És per això que se l’ha vist visitant alguns jugadors, entre els quals Leo Messi? Esclar. No m’agrada generalitzar, però els jugadors de futbol són gent meravellosa. Sempre s’han mostrat superamables i generosos amb mi i amb els meus fills. S’han pres tot el temps necessari per saludar-los i per això m’alegro que siguin els seus herois, perquè no n’hi ha cap que no s’hagi comportat amb mi i amb ells com un absolut cavaller.
CONCILIACIÓ “Crec que no soc una representant gaire bona de les mares que treballen” LES VÍCTIMES DE L’ASSETJAMENT “Espero que puguem unir-nos per ajudar a fer que aquesta gent pugui curar les seves ferides”