Creativitat lingüística

Escriu Clara Sanchis Mira: “M’he adonat que alguns joves han inventat una expressió nova, com solen fer ells. Aïllen el seu particular planeta, amb un idioma propi, perquè els deixem en pau. No m’estranya. També ho vam fer nosaltres. Els nois manlleven les nostres paraules, però les fan servir a la seva manera. Nosaltres sentim les seves expressions privades i provem d’apropiar-nos-les. Però a les nostres boques resulten ridícules”.

M’he adonat que alguns joves han inventat una expressió nova, com solen fer ells. Aïllen el seu particular planeta, amb un idioma propi, perquè els deixem en pau. No m’estranya. També ho vam fer nosaltres. Els nois manlleven les nostres paraules, però les fan servir a la seva manera. Nosaltres sentim les seves expressions privades i provem d’apropiar-nos-les. Però a les nostres boques resulten ridícules. Ens tornem més vells quan grapegem expressions que són seves, i que en el fons no entenem bé. Ni podem entonar-les amb la seva melodia misteriosa. No som els amos del seu univers.

L’expressió que he sentit últimament m’agrada molt, encara que no estigui capacitada per fer-la servir. Es tracta d’una nova instrumentació de la paraula calma. Ja quedarem la setmana que ve per veure’ns “amb la calma”, diuen entre ells. És subtil. Un matís que mostra la delicadesa expressiva de què són capaços els nostres cadellets, quan volen. Ho sento a casa, en una conversa que per descomptat no m’inclou. Demano explicacions. Per què dius que quedareu “amb la calma” i no “amb calma”? Se m’informa, amb poques esperances que jo ho entengui, que es tracta d’una cosa diferent. Pel que sembla, la calma no és aquí una qualitat, una manera calmada de fer alguna cosa, sinó una espècie de lloc de trobada, precís però abstracte. No és un lloc realista, una plaça o un bar que s’anomeni així. És un moment, un petit niu d’ocell, o l’oferiment d’un desig que només ells saben com es farà realitat. Probablement, amb temps. Quedar “amb la calma” al·ludeix a un espai de temps plàcid, íntim i cuidat. Els joves han tingut l’habilitat d’inventar una expressió que anomena el que avui no existeix. La gran excepció. El paradís perdut. Els joves que decideixen quedar amb “la calma”, que pot ser que s’escrigui amb majúscules, cuidaran aquella trobada. L’aïllaran de la cursa de velocitat en què els hem ficat, criat, alletat. Criatures. Fabriquen les seves fórmules per no embogir del tot. Encara bo que hi són ells.

Encara que jo no la utilitzi, és una expressió que em produeix benestar. És relaxant sentir-los dir això. Esperançador. I mentrestant, se’m trenca el rentaplats i, com que ja té deu anys, em disposo a comprar-ne un altre. Però el jove d’aquesta casa s’hi nega. Cal reparar-lo, diu, quin planeta m’estàs deixant amb les teves despulles? M’agrada que vagi a la seva. I com que no en faig cas, compradora de mena, em bombardeja el mòbil amb imatges de cementiris d’electrodomèstics. Quadres esborronadors, gris cadàver, amb nen negre al fons. I després d’assetjar-me així dia i nit –ja tinc por del mòbil i tot– aconsegueix que em gasti en reparar el vell estri el mateix que costa un de nou. Les fotos de les necròpolis de plàstic i metall m’han deixat l’imaginari eixut.

Els joves han tingut l’habilitat d’inventar una expressió que anomena el que avui no existeix