Barroc a la Rambla
Jean-Christophe Spinosi dirigeix en versió concert ‘L’incoronazione di Poppea’, l’última i molt eròtica òpera del compositor italià, avui i diumenge al Liceu
El director d’orquestra francès Jean-Christophe Spinosi presenta al Liceu una versió concert de La incoronazione di
Poppea, l’última òpera, i molt eròtica, del compositor italià Claudio Monteverdi.
Faré una interpretació sense gran instrumentació, perquè la veritat dels personatges i de l’emoció és en la vida, en la mort, en el desig. I quan tens molts cornetti, molts instruments de vent i un gran continu, pots acabar donant una representació de la vida menys carnal, i el que jo vull és la persona real que som davant el mirall al matí”.
El director d’orquestra Jean-Christophe Spinosi, especialista en el període barroc, es posa al telèfon des d’Estocolm entre assaig i assaig de La Sonnambula. Aparca per un moment l’humor de Rossini per endinsar-se en aquesta entrevista sobre L’incoronazione di Poppea, l’última òpera que va escriure Monteverdi i la primera que es basa en fets històrics: el repudi d’Octàvia per part de Neró per casarse amb la cortesana Poppea, que acabarà sent emperadriu de Roma.
Spinosi i la seva Matheus Ensemble porten al Liceu, avui i diumenge, aquesta producció en versió concert amb un repartiment notable: Verónica Cangemi (Fortuna/Drusilla), Maite Beaumont (Virtut/Ottavia), David DQ Lee (Neró), Emilie Rose Bry (Amor/ Valetto/Pallade), o Sabina Puértolas, que el Liceu converteix en Poppea quan de fet sol fer de Drusilla.
“El tema d’aquesta òpera és l’amor i el desig, aquesta arma de destrucció massiva a la qual res no es pot resistir, ni tan sols en la superalta societat. Les civilitzacions van d’això. Aquesta és la raó per la qual la música és tan potent, perquè parla del problema en majúscules”, comenta Spinosi. “És una trama amb personatges més reals, i fins i tot quan són al·legòrics, l’amor, la virtut... estan personificats. I després hi ha aquells personatges, com Sèneca, que intenten trobar un vincle entre la raó i l’amor. L’amor inclou vida i mort, però la mort inclou vida i pau, diu el filòsof, perquè el que projectes sobre la mort és finalment pau, atès que en la vida terrestre no estem mai en pau... per culpa de l’amor. Realment el llibret de l’òpera és d’altíssim nivell”, assenyala el director.
Gian Francesco Busenello, el llibretista, membre de la molt immoral secta dels Incogniti, va causar estupor a la Venècia del 1642 quan es va estrenar L’incoronazione. I podem dir el mateix de la música de l’aleshores pietós mestre de la capella de Sant Marc, que es va posar el servei de la sensualitat.
“Compon de manera irresistible, sí. Hi ha moments que l’escriptura és com la del Vespro della Beata Vergine ,i no és casualitat, perquè per Monteverdi el sacre inclou l’infern i el paradís, la llum i l’ombra. De manera que és possible una anarquia, un aparent antagonisme entre religió i sexe. I és així que aquesta òpera va dels moments més eròtics de Poppea, amb sexe i orgasme inclòs amb Neró, i fins i tot certa tortura i sadomasoquisme, als moments més filosòfics i religiosos”. I conclou: “Monteverdi tenia la ment més oberta que gran part de la gent del moment actual. La seva partitura és l’encarnació de conceptes molt complexos, la vida, el sexe, el cel, la santíssima trinitat, la comunió, l’esperit sant... No estàs perdut”.
“És una òpera anàrquica: va dels orgasmes de Poppea i Neró a moments ben filosòfics i religiosos”