RFA: raó d’Estat o de partit
Alemanya ha viscut una crisi pregovernamental que, peripècies de politiqueig a part, planteja amb tota cruesa el gran risc del parlamentarisme: que en absència dels interessos nacionals, els partits anteposin les seves pròpies conveniències.
El fracàs d’Angela Merkel per formar un gabinet quadripartit (CDU, CSU, Verds i els liberals del FDP) en la nova legislatura va ser causat en primer lloc perquè en les negociacions van importar més els interessos de cada partit que els de l’RFA. A Berlín es va negociar la línia mestra del futur Govern en funció de les perspectives electorals de cadascun dels partits en els pròxims comicis. I com que era evident que en aquest regateig el més feble – l’FDP– era el que més s’havia d’apartar dels seus principis i promeses electorals, van ser els liberals els que van trencar les negociacions.
Una segona lectura d’aquesta crisi pregovernamental no té bons ni dolents per revelar en canvi un debilitament general en la política alemanya. Aquesta va ser fàcil i estable durant els primers 30 anys del país perquè gairebé sempre hi va haver només tres protagonistes parlamentaris (CDU/ CSU, conservadors; SPD, socialista; i FDP, liberal) i les metes més urgents –reconstrucció del país i una hipotètica reunificació– eren compartides per tot els partits i tot el poble.
En aquell context també era clara la ideologia de cada partit. Però el panorama va canviar amb el benestar i, sobretot, amb l’aparició dels verds, els que es van apoderar del vot dels joves intel·lectuals –que fins aleshores havien anat a l’FDP–. Els canvis van perjudicar també l’SPD, al qual els obrers d’elit, que ja no combregaven amb els vells plantejaments socialistes malgrat que l’SPD havia abjurat ja del marxisme, demanaven que defensés altres metes socials. Només es mantenia fort (amb alts i baixos) el potencial conservador perquè posava més l’accent en com gestionar el país que en quina direcció havia d’anar Alemanya.
L’arribada d’Angela Merkel, conjuntament amb els grans –però aleshores encara poc perceptibles– canvis socials de l’Alemanya unificada, va afeblir finalment també
A Berlín es va negociar la línia mestra del futur Govern en funció de les perspectives electorals de cada partit
els conservadors. No només treuen cada cop menys vots, sinó que en les seves pròpies files hi ha cada cop menys i menys consens sobre la línia ideològica de Merkel... quan n’hi troben alguna.
I ara, quan els resultats electorals i la proliferació de derives extremistes trasbalsen la tranquil·litat alemanya, tots els partits se centren i concentren a trobar fórmules guanyadores per als pròxims comicis i no perden el temps a buscar nous ideals i models de convivències dins del país i el món. Els que més han avançat – però poc– en el camí de noves idees i models socioeconòmics han estat precisament els liberals. El pitjor per a l’FDP i Alemanya és que a l’hora de promoure el seu ideari, els liberals també han sucumbit a l’egoisme general i han negociat pensant només en l’FDP.