Israel, setanta anys esperant la pau
La votació històrica a l’ONU del 1947 va aprovar la divisió de Palestina en dos estats, una solució que torna a estar sobre la taula
“Aleshores pidolàvem vots, però avui tenim relacions amb 160 països”, assegura l’ambaixador a l’ONU
Fa 70 anys, 600.000 habitants jueus de Palestina –que aleshores pertanyia al mandat britànic– van seguir des dels transistors la votació de la resolució 181 de l’ONU del 29 de novembre del 1947, que decidiria el destí de l’Estat hebreu. En la històrica sessió, dirigida pel brasiler Oswaldo Aranha, els països van votar un a un: “Afganistan, no; Argentina, abstenció; Austràlia, sí; Bolívia, sí; Brasil, sí; Bielorússia, sí; Egipte, no (...); Gran Bretanya, abstenció; Unió Soviètica, sí”. Aranha va preguntar als representants àrabs si tenien alguna proposta de compromís, i va dir que si no era així, no veia cap motiu per no començar la votació per aprovar la proposta de partició de la colònia britànica en dos estats.
El món àrab va rebutjar frontalment el pla, que el líder palestí actual, el president Mahmud Abbas, va definir a La Vanguardia com “un greu error”.
Quan Oswaldo Aranha va llegir els resultats –33 vots a favor, 13 en contra i 10 abstencions–, als voltants de la seu de l’ONU a Nova York i en el que mig any després seria l’Estat d’Israel, es va produir una explosió de joia, amb milers de persones ballant danses tradicionals dia i nit. La premsa hebrea de l’època va descriure Tel Aviv com “una ciutat embriagada per la victòria, amb una alegria que no transmetia el poble jueu des de feia unes quantes generacions”.
Eitan Haber, antic assessor del primer ministre Yitzhak Rabin –que era un nen a Tel Aviv durant aquella data històrica–, afirma que recorda aquells moments amb tota mena de detalls: com la gent pels carrers cridava “Alià (immigració) lliure (sense limitacions britàniques), Estat hebreu”. Però Haber diu també que l’endemà l’alegria es va esvair sobtadament quan un autobús de línia va ser atacat a Petah Tikva i tots els seus passatgers van ser assassinats, entre ells una amiga propera de la família. “Avui, 70 anys després, podem dir que Israel és una història d’èxit que molt pocs han viscut en les últimes generacions. Segons Eitan Haber, que l’any 1995 va anunciar l’assassinat de Rabin –el general de la pau– en mans d’un radical jueu, el fundador d’Israel, David Ben-Gurion, va dir “sí” immediatament al pla de partició, mentre que el món àrab va continuar somiant que doblegaria Israel i va contestar amb un “no” rotund.
Dimarts, al museu de Queens de Nova York, va tenir lloc una reproducció de l’acte del 1947. El vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, va declarar que “els dies en què l’ONU colpejava Israel han arribat a la fi”. El president del Congrés Mundial Jueu, Ronald Lauder, va manifestar que “Israel no va rebutjar mai el dret dels palestins a la seva pròpia sobirania. Somiem que els dos pobles visquin junts en pau. La solució dels dos estats és totalment possible”. L’ambaixador d’Israel a l’ONU, Danny Danon, va dir que “fa 70 anys el poble jueu pidolava per aconseguir un mínim de vots, però avui Israel és una potència regional que manté relacions diplomàtiques amb 160 països”. I després va afegir: “Avui mantenim relacions discretes amb una dotzena de països àrabs i islàmics que encara no poden sortir a la llum, però espero que pugui passar pròximament”.
Els ambaixadors de tots els països que van votar a favor hi eren presents, amb l’excepció de Veneçuela i Bolívia, que van trencar les seves relacions amb Israel. D’altra banda, l’Índia, Grècia, Egipte i Turquia, que aleshores van votar negativament, van anar a la reproducció de l’acte.
El laborista David Ben-Gurion va ser criticat en aquell moment per sectors de la dreta nacionalista israeliana, que el van atacar per haver acceptat un territori molt petit per a una població composta llavors per un gran nombre de refugiats jueus que van sobreviure als nazis i a l’Holocaust. Poc després de l’aprovació del pla de partició, Ben-Gurion els va replicar: “A hores d’ara un jueu no es pot permetre ni un optimisme exagerat ni caure en la desesperació”. I va afegir més tard: “L’Estat jueu significa seguretat jueva. Si hi ha una cosa que els falta als jueus del món sencer, és precisament seguretat. Tenim un ideal de vida jueva i humana que són complementaris. És per això que ens mereixem viure en un Estat jueu que es dirigeixi segons la nostra manera de veure el món i els nostres objectius”.