Contra l’oblit
París ret homenatge en una exposició als Klarsfeld, ‘pares’ del Memorial de la Xoà
Una atractiva jove alemanya clava una bufetada al canceller del seu país i així desperta Europa, primer, i el món després. L’any vinent es complirà mig segle d’aquella bufetada. I el Memorial de la Xoà (Holocaust), de París, anticipa el festeig al 7 de desembre amb la inauguració de l’exposició Beate i Serge Klarsfeld o els combats de la memòria (1968-1978). En aquella dècada, la parella que es va descobrir en una estació del metro parisenc dedicarà el seu talent a tocar el voraviu. El 1978 que tanca la mostra Serge Klarsfeld publica un document definitiu: el memorial dela deportació dels jueus de França, antecessor del Memorialdela Xo à crea tel 2005 al Ma rais, corde l barri jueu de París. Un mural acull els 76.000 noms d’homes, dones i nens jueus deportats de França entre el 1942 i el 1944. I el centre de documentació conserva 280.000 fotografies, 2.500 testimonis, 3.000 films, 80.000 llibres. Des del 2007 hi ha espai també per a altres genocidis –armenis, tutsis de Ruanda...– del segle XX.
L’historiador Olivier Lalieu, comissari de l’exposició, la va dividir en sis episodis. El primer, biogràfic, presenta el Serge –entre Romania i París– i la Beate, la berlinesa crescuda entre les ruïnes. Segona part, el duo. L’“acte fundador” de la bufetada al canceller protagonitza la tercera estació. La quarta es diu Darrere la veritat i la justícia. Segueix El procés de Colònia. I, finalment, Una vida de lluita.
Després dels judicis de Nuremberg el món va estendre un vel espès, en nom de la guerra freda i l’anticomunisme. Rere aquell vel, protegits pel Vaticà, per Espanya, per Perón, i naturalment per l’or en què havien convertit les exaccions dels jueus d’Europa, els nazis, els seus científics, els seus polítics, els seus col·laboradors, van tenir una segona oportunitat.
Klaus Barbie, l’assassí de Lió, va assessorar l’exèrcit bolivià; Adolf Eichmann es va instal·lar a la província de Buenos Aires; Josef Mengele, profeta de l’eutanàsia a Auschwitz, va viatjar tranquil·lament entre l’Argentina, el Paraguai i el Brasil com a representant comercial de la maquinària agrícola de la família; Otto Horcher, cap visible del Maxim’s del París ocupat, va obrir restaurant al seu nom a Madrid. I als Estats Units Von Braun va col·laborar en la creació de la bomba atòmica amb el jueu exiliat Albert Einstein.
L’RFA va ungir canceller Kurt Georg Kiesinger, responsable al III Reich de la propaganda radiofònica a l’estranger, la galta del qual quedaria envermellida després per la mà de Beate. Però Kiesinger no era més que la imatge política d’un silenci que emparava la continuïtat industrial dels Krupp, Opel, Thyssen, Agfa, Bayer, Siemens, BASF, Telefunken, antigament beneficiaris de la mà d’obra dels camps de concentració.
Així com De Gau lleva esborrar de la història els republicans espanyols que van alliberar París en una formació amb comandament nord-americà per inventar un alliberament francès, austríacs i alemanys van expurgar biografies. Fins i tot els britànics, que havien pagat cara la seva autèntica resistència, van tancar els ulls en nom de la guerra freda.
El periple documentat per l’exposició culmina amb el veredicte del procés de Colònia, l’11 de febrer del 1980, que condemna responsables nazis de la solució final a França gràcies en gran part al memorial firmat per Serge.
El més curiós de la implacable investigació de la parella és que a l’escriptura o l’exploració d’arxius sumaven la persecució física dels pròfugs, l’assetjament dels seus amfitrions, la denúncia de l’antisemitisme.
La seva dècada prodigiosa és també la de la guerra dels Sis Dies, el feminisme i les revoltes estudiantils i obreres, la inauguració del memorial d’Auschwitz-Birkenau el 1967, les campanyes antisemites (1968-69) als països de l’Est comunista, la difusió dela sèrie Holocaust, el nega c ionis mede F auris sona França (“Les cambres dega s nova n existir ”).
Exposar el passat pot il·luminar aquest present en el qual Alemanya veu renéixer l’extrema dreta i nacionalismes i populismes són un fantasma que recorre Europa. No sembla casual que els dos premis literaris més importants de França, el Goncourt i el Renaudot, hagin recaigut aquest any en una reconstitució de l’annexió d’Àustria pels nazis i en les peripècies de Mengele a Sud-amèrica.
El filòsof Michel Serres parla de “lenta digestió dels esdeveniments. La Revolució Francesa –explica– va necessitar un segle amb emperadors, monarquia i comuna perquè la democràcia insinuada el 1789 s’instal·lés a França. I encara va caldre esperar al 1946 perquè les franceses votessin”.
Beate es va donar a conèixer per haver bufetejat el canceller Kiesinger