¿Y si el tiet té un herpes labial?
Hi va haver un estiu especial a Can Cervera, una masia al peu del turó de l’Home i a pocs quilòmetres del poble de Montseny. Hi vaig anar durant uns quants anys, amb ma mare. Fèiem el que després he sabut que se’n diu acampada lliure. En aquella època en dèiem “fer càmping” i prou. Instal·làvem la tenda en una muntanyola, més enllà del bladar que a l’agost s’omplia de segadors que tallaven el blat i bevien aiguamel amb porró quan feien una pausa. Mon pare hi pujava els quinze dies que tenia vacances. Cada any era el mateix, però aquell estiu –no en recordo l’any– va ser diferent perquè a prop de la nostra tenda un grup de boy scouts (a casa no en dèiem escoltes) hi va plantar les seves. Com que eren nens oberts i tenien uns educadors que estaven al cas de tot, em deixaven participar en els jocs que hi muntaven. Allà va ser també on vaig veure la primera mostra de cunyadisme. El dia que plegaven les tendes per tornar a Barcelona, un dels minyons va dir, amb aire de menyspreu i suficiència:
–Aquest no haurà estat un campament que passi a la història.
Em va quedar una gran impressió
Arriben les festes nadalenques i, amb això, l’obsessió per abraonar-se sobre els nens i petonejar-los
d’aquells scouts i un dels meus somnis aleshores hauria estat formar part d’un agrupament. Però com que abans m’hauria fet l’harakiri que no pas demanar res als meus pares, no els ho vaig mai proposar. Però la sensació em va quedar per sempre i es referma ara que llegeixo l’avís que les girl scouts americanes han llançat a la població. Com que s’acosten les festes nadalenques i sovint hi ha famílies que s’apleguen per compartir tiberis al voltant d’una taula, han demanat als pares que no forcin els nens a abraçar o petonejar els parents, si noten que no en tenen ganes. Hi ha una obsessió generalitzada que fa que quan un adult veu un nen s’hi abraoni per abraçar-lo i besar-lo. Si a més el nen és de la família, l’adult s’hi considera amb tot el dret a fer-ho i se sorprèn que de vegades el marrec faci mala cara. Quan ho veuen, molts pares forcen el nen: –Vinga, fes-li un petó al tiet! I sovint passa que al tiet no l’ha vist des de fa mesos, i de vegades anys. ¿Per què li ha de fer petons o abraçades si no li ve de gust? Diuen les girl scouts americanes: “Pensa que dir-li al teu fill que obligatòriament ha de fer abraçades, sols pel fet que no ha vist aquesta persona des de fa temps o perquè li ha fet un regal, pot establir l’escenari perquè, més tard a la vida, es pregunti si ‘deu’ a una altra persona qualsevol mena d’afecte físic perquè l’ha convidat a sopar o ha fet alguna altra cosa amable”. Si no li ve de gust, hi ha solucions: “Hi ha moltes altres maneres de mostrar reconeixement, agraïment i estima que no requereixen contacte físic”. N’hi ha prou amb un simple somriure. Ara que hi penso, potser per això em treu de polleguera que cada cop que veig el meu net li diguin: –Va, fes-li un petó a l’avi! Jo, amb saber que està bé en tinc prou. Només li demano que, si un dia decideix apuntar-se a un agrupament escolta, que m’ho digui, perquè em farà feliç.