Per què Leonardo

Els gairebé 400 milions pagats en subhasta per un Leonardo Da Vinci tenen diverses explicacions. Primer, l’oferta: Leonardo va pintar molt poc perquè el seu mètode era molt laboriós. La meitat del que va pintar s’ha perdut, fins i tot un enorme fresc a la paret del palau de la Signoria, La batalla d’Anghiari, que era davant d’un altre fresc de Miquel Àngel, també perdut. L’obra subhastada, el Salvator mundi, era l’única de Leonardo en mans privades. La resta són en museus.

D’altra banda, hi ha la qualitat de l’obra. Que és autèntica no n’hi ha cap dubte. Murray Kemp l’ha autentificat, m’agradaria saber què n’opina el meu amic Carlos Pedretti, que segons lord Kenneth Clark coneix “tots i cadascun dels traços” deixats per Leonardo. Pedretti va venir a la meva masia amb un senyor de Palamós que va ser empleat a l’ambaixada espanyola a Berlín durant la Guerra Mundial, posseïdor d’un prodigiós dibuix sobre Salai (deixeble i amant de Leonardo) en forma d’àngel, amb sexe i tot. Veurem si se subhasta.

Que és un Leonardo es comprova per la forma dels rínxols dels cabells, l’sfrematto en la textura, fins i tot per la idea única que la bola del món sigui una esfera de vidre transparent. Leonardo és l’ésser humà més genial que ha existit i un dels cinc millors pintors de la història.

Hi ha homes condemnats a plantejar un enigma irresoluble a les generacions venidores; com misteriosos esfinxs de l’espècie, esperen al costat del camí proposant les preguntes que impulsaran l’evolució cap endavant. Miralls i fars on les generacions futures es reconeixen i s’orienten, Leonardo Da Vinci és el mirall profund i ombrívol deixat pel Renaixement al naufragar en el món modern.

L’art de Leonardo no pot ser comprès a banda del seu pensament; i la seva evolució segueix un camí que comença en la contemplació de la natura, penetra sota la superfície, cap a les causes mecàniques, per després sintetitzar les parts del mecanisme en els tots de l’organisme i perdre’s, al final, en els remolins de l’energia primordial. Aquesta idea, que va deixar apuntada Kenneth Clark en el seu clàssic estudi, permet veure l’evolució del pensament de Leonardo com una progressiva transició de mecanisme a organisme, i d’aquest cap a l’energia; tres conceptes que, en la seva dialèctica, permetran enllaçar l’evolució de l’obra immensa i de la misteriosa vida de Leonardo.

Leonardo és humà, massa humà; la seva obra es construeix amb la passió i l’esforç; “Oh Déu, que vens tots els béns al preu de la fatiga!” –diu als seus diaris–. “O Leonardo, perché tanto penate?”. La seva lluita interior i els seus dubtes estan reflectits en diversos escrits: “He malgastat les meves hores”; “Les promeses enganyen, el temps decep; la mort eludeix les cures, les ansietats de la vida no són res” (en llatí a l’original: “Decipimur votis, et tempore fallimur, et mors deridet curas, anxia vita nihil”). La seva lucidesa no li impedeix, però, continuar la lluita “per mantenere il dono principal di natura, cioè libertà”. Lluita que, en ell, assolirà el seu nivell de profunditat desconcertant: “Si la llibertat t’és preuada, tant de bo no descobreixis mai que el meu rostre és la presó de l’amor”.

Si l’interès de Leonardo per la present generació resideix en la seva encarnació de l’home complet i en la seva síntesi dialèctica de l’art i la ciència, la seva rellevància transgeneracional, en canvi, consisteix a inventar el mètode científic modern i formar part, juntament amb Heràclit, Pitàgores, Plató, Goethe i els estructuralistes contemporanis, del corrent de pensament que podríem denominar filosofia de la forma. Aquesta cadena de pensadors representa un dels fils del pensament europeu; l’altra són, naturalment, els mecanicistes. Convé plantejar aquesta dicotomia per col·locar al seu marc l’aportació de Leonardo, que unia en el seu mètode les dues tendències.

Com a alternativa a la visió mecanicista, la filosofia de la forma és un corrent de pensament que observa i postula l’existència d’una tendència mòrfica en l’univers: des de l’àtom fins a les galàxies, passant per plantes i minerals, la matèria adopta un repertori de formes comunes repetides: espiral, cercle, políedres, sinusoides, ramificacions, mantenint-se les parts components en estructures invariants. És significatiu pensar que personalitats del caràcter de Leonardo i Goethe, encara que coneixen i utilitzen el mètode mecanicista, s’inclinen, en la seva visió del món, pel pensament morfològic. La filosofia de la forma és la manera de pensar dels homes universals.

Leonardo pensava per analogies, relacionant fenòmens per la seva similitud d’estructures; per exemple: “Es movia l’aire com riu i arrossegava amb ell els núvols”, o bé: “Remolins, és a dir, cavernes”, així com l’equiparació dels rínxols de la cabellera amb remolins d’aigua, del vol de l’ocell amb la cua del peix, el món amb el cos humà, a part de la famosa pàgina dels seus manuscrits on dibuixa i compara la llum, la força d’un cop, el so, l’atracció d’un imant i l’olor, presentant configuracions similars al penetrar un obstacle.

La rellevància transgeneracional de Da Vinci consisteix a inventar el mètode científic modern