“Els éssers humans són capaços de fer el que sigui per sobreviure”
Nicole Kidman, actriu, estrena avui El sacrificio de un ciervo sagrado
Aquest any va celebrar el seu mig segle fent el que més li agrada, dividint el seu temps entre els rodatges i les gires promocionals, perquè, si hi ha una cosa que és indiscutible quan es parla de Nicole Kidman, és que està vivint el millor moment de la seva carrera. L’australiana va ser a Canes amb tres pel·lícules i una minisèrie de televisió, i també va passar pel Festival de Toronto amb diversos projectes. Qui també gaudeix de l’èxit d’una altra sèrie en què, a més a més, és productora executiva ja ha completat la participació en la seva primera pel·lícula de superherois,
Aquaman, que arribarà als cinemes l’any vinent. Es tracta d’una mesura enginyosa que li permetrà continuar promocionant un altre tipus de cinema com el que proposa El sacrificio de un ciervo sagrado, del grec Iorgos Lanthimos, que, després de guanyar el premi al millor guió a la cita francesa, aquesta setmana arriba a les nostres cartelleres.
La pel·lícula proposa el pitjor malson per a qualsevol pare. Com va contenir les emocions? Va ser difícil. El material és molt pertorbador, i hi va haver moments en què era impossible que no ens afectés. Però, tot i així, amb en Colin vam aconseguir mantenir l’ enteresa. Òbviament no ens sentíem bé, però al plató tot estava molt tranquil.
Què li va dir Yargos Lanthimos quan el va convidar a participar-hi? Que llegís el guió i que li digués què en pensava. Tan bon punt el vaig acabar, li vaig escriure i li vaig dir que comptés amb mi. Jo havia vist Llagosta, Canino i Alps, o sigui que sabia què m’esperava. Sempre havia volgut treballar amb en Iorgos, i l’hi vaig fer saber anys enrere. Ens vam trobar i vam parlar bastant, però en aquell moment no vam arribar a res. I, de sobte, em va enviar aquest guió sense previ avís.
I després, al rodatge, va ser com s’esperava?
Va ser estrany. No treballa d’una manera normal. No parla del que estem fent, i no vol que li preguntis què és el que vol dir. Ell et diu que facis la teva feina seguint el que hi ha al guió i que amb això després ell construirà la pel·lícula. Recordo que en un moment vaig preguntar a en Colin, amb qui ja havia treballat, si pensava que el film quedaria bé. Em va dir que esperés que estigués acabat. I quan el vaig veure per primera vegada, a Canes, vaig escriure a en Colin per dir-li que em fascinava la pel·lícula. És que ningú no vol finançar aquest tipus de cinema. El que jo busco com a actriu és donar suport als directors que fan cinema d’autor perquè puguin crear els seus mons i tenir els diners i els recursos que necessitin. Tenen veus molt potents que ens fan molta falta, en un moment del món en què el cinema té una tendència a tornarse més i més homogeni. L’any passat vaig fer Un camino a casa, una pel·lícula molt emotiva, i poder fer un film rere l’altre va ser fantàstic. També busco experimentar i explorar, però com a actors només podem fer coses diferents si ens en donen l’oportunitat, tret que ens llancem a dirigir. Ens han de proposar coses i hem de ser elegits per un director. Per això quan algú com en Iorgos et proposa que ballis amb ell és un veritable privilegi...
De quina manera va justificar durant el rodatge el paper que feia el seu personatge? No feia falta justificar-lo perquè només soc una actriu que té un compromís amb la història que s’està explicant i amb la visió del director.
LA INDÚSTRIA D’AVUI “El cinema té tendència a tornar-se més i més homogeni”
És la manera com trobo la veritat. No em toca a mi jutjar. Aquest film té l’origen en les tragèdies gregues; eren temes que tractaven centenars d’anys enrere, quan feien incursions en situacions que als éssers humans els costava desxifrar. Aleshores es plantejaven dilemes com aquests, però ara ens estimem més no fer incursions en certs aspectes de la naturalesa humana. Crec que el que reflecteix la pel·lícula són emocions molt primàries, perquè els éssers humans són capaços de fer el que sigui per sobreviure. Esperes que la gent es comporti de manera civilitzada, però no sempre és així. En Iorgos no ofereix mai respostes, però sempre t’obliga a fer-te preguntes.
Sens dubte, és una de les grans figures de la indústria. Gaudeix de la seva fama? És que no em sento una estrella. Em veig com una actriu que treballa molt. Sento que soc part d’una comunitat. És cert, de vegades algunes feines meves són celebrades, però sempre busco algú que em convidi a participar en un nou projecte. És la manera com m’espavilo. El que té de bo aquesta professió és que no saps mai quin serà el següent paper que faràs.
No acostuma a ajustar-se a les normes...
El meu home sempre diu que no soc una persona que busca agradar a la gent perquè sempre dic el que penso i no trio papers pensant a complaure l’audiència. Crec que això té a veure amb la meva infantesa. Vaig ser criada per dos pares d’esquerres que deien que hem de lluitar pel que creiem. A més a més, he estat alta des que era petita, i sempre m’he sentit diferent. Hi havia una barreja estranya de coses en la meva infantesa, una espècie d’estoïcisme familiar, però d’altra banda sempre he estat molt sensible, i intento ser compassiva i amable amb els altres. Som aquí tots junts, i ens hem d’ajudar entre tots. I, com més amor puguem aportar al món, més opcions tindrem d’aconseguir que el món sigui millor.