L’aristocràcia del fetge
La gèlida jornada de botigues obertes d’ahir al passeig de Gracia es va inspirar en la gauche divine, que celebra 50 anys. La relació entre el consum actual i l’aristocràcia festiva dels seixanta ja ens dona pistes sobre un moviment que, a mesura que passen les dècades, i com passa amb les restauracions defectuoses, fa emergir la brillantor artificial d’un vernís en comptes de preservar l’essència de l’obra. ¿Què era la gauche divine? Moltes coses alhora. Posats a definir-la, val més recórrer a genis com Jaume Perich (“Grupo de selectos barceloneses –o selectos residentes en Barcelona– que, en poco tiempo y por lógica y natural evolución, ha pasado de ser la gauche qui rit a convertirse en la gauche que da risa”), Oriol Regàs (“Todos son de izquierdas, aunque hacen lo possible para vivir como la gente de derechas”) o Jaime Gil de Biedma (“Gente que han sido militantes de izquierda durante su primera juventud y cuyas esperanzas de entonces se han frustrado”).
En efecte, tenir poder adquisitiu i inquietuds de moda definia una tribu noctàmbula que va tenir la intel·ligència i l’esperit temerari de transgredir els límits ambientals de llibertat de l’època. Per conèixer l’origen, l’evolució, la instrumentalització i la decadència d’aquesta denominació d’origen, el més recomanable és recuperar els articles de l’estimat Joan de Sagarra i de l’Anna Maria Moix i les fotografies de Colita, feliçment reexposades en una mostra del FAD. Cinquanta anys més tard, Barcelona conserva alguns vestigis tangibles d’aquell temps en forma de restaurant infal·lible, façana arquitectònicament agosarada o disseny majestuós d’algun llum de sostre. Però després hi ha la influència intangible.
Cinquanta anys més tard Barcelona conserva alguns vestigis tangibles dels temps de la ‘gauche divine’
De la mateixa manera que de tant en tant les autoritats analitzen l’aigua de les clavegueres i hi descobreixen restes simptomàtiques de cocaïna o d’antidepressius, la cultura barcelonina ha integrat molts encerts de l’esperit fraternal de Bocaccio, que va saber buscar la cohesió antifranquista al voltant de barres de bar que, a través de complicitats heterodoxes, connectaven amb els passadissos secrets d’assemblees o conclaves clandestins.
En la cultura, el llegat és notable en l’estil i el rigor editorial, l’expansió evolutiva d’un periodisme que tendeix a la dessacralització i, sobretot, en el fet de fer compatibles les inquietuds socials i les idees subversives amb l’amor per la bona vida. Per cert: la bona vida és el que més ha patit el pas del temps. I no parlo dels morts per sobredosis o dels que ja no van tornar dels seus viatges lisèrgics, ni de la voracitat afrodisíaca d’homenots com el gran Oriol Maspons, sinó d’envelliment prematur o digníssim i d’una col·lecció de ressonàncies magnètiques de fetge que, convenientment exposades, produirien una admiració i un respecte coherents amb les millors virtuts d’una minoria selecta deliberadament esnob, privilegiada i talentosa.