Bach sense perruca

Rinaldo Alessandrini Intèrprets: Concerto Italiano Lloc i data: Palau de la Música (29/XI/17) Aquesta versió desigual de l’Ofrena musical de Johann Sebastian Bach firmada per Rinaldo Alessandrini, important intèrpret de les músiques del barroc, ha reflectit les grans dificultats de comprensió que té aquesta partitura tant per interpretar-la com també per a l’espectador, fins i tot el que és coneixedor de l’obra. Música escrita a partir d’una trobada i gairebé desafiament del rei Frederic II de Prússia (flautista, a més) amb Bach, representa un dels enigmes encara no resolts, perquè va més enllà dels simples sons escrits pel compositor, que per concebre-la recorre laberints simbòlics, amb signes complexos que a més entren en el terreny del pensament religiós.

Per Bach era una obra oberta perquè en algunes peces ell mateix inicia el joc amb una introducció, però el camí o resolució el deixa a càrrec de l’intèrpret. Cal dir que, per facilitar la interpretació, aquelles peces han estat completades poc després. I aquesta partitura és la que Alessandrini i el seu petit grup van utilitzar. Però encara així, per moments, fins i tot des del teclat del clavecí, el discurs semblava que perdia el rumb.

Hi va haver moments de bona musicalitat, com la Sonata sopr’Il soggetto reale (violí, travessera i continu) que culmina l’obra. La forma com a contenidor, la que va ajudar a millorar la interpretació fins i tot en alguns cànons en què els violins van mostrar a més una falta molt notòria d’ornamentació. L’austeritat va regnar. Les parts interpretades a solo de clavecí reflectien una lectura més que una versió meditada conceptualment, i en general en el treball de grup es notava una absència de contrastos i matisos. Una lectura potser encara no decantada.