Família unida en el més enllà
Coco
Direcció: Lee Unkrich, Adrian Molina
Producció: Estats Units, 2017. 109 min. Animació Un home és acusat de ser un depredador sexual, signifiqui el que signifiqui l’expressió en aquests moments de nervis a flor de pell, un acorralament violent, una abraçada de més o un petó robat. O alguna cosa molt més greu. En qualsevol cas, el resultat d’un abús de poder.
Aquest home, un dels assenyalats en una llarga llista que no para de créixer, John Lasseter, és el responsable creatiu de Disney i inventor de Pixar, l’empresa que ha revolucionat el concepte de dibuix animat, i que ha posat els ordinadors a treballar en favor seu. Coco és l’últim resultat de l’aliança Disney-Pixar sota l’ègida de Lasseter, abans que el mateix Lasseter anunciés, pressionat per les acusacions de depredador, que deixa per un temps la companyia que ell va fundar.
Hem de posar en dubte per aquest motiu el valor de Coco?
Deixem la pregunta en suspens, com és als Estats Units, on continua l’escàndol, i tornem l’atenció a aquest meravellós film, culturalment respectuós i emocionalment impecable. Coco barreja la colorista fantasia arrelada amb la tradició amb la suposada realitat d’un Mèxic pobre però honrar (tan diferent del que parla Trump). Emotiu fins fer sortir llàgrimes del cor, aquestes que un es xarrupa en la foscor i que obliguen a empassar-se tots els crèdits finals –i mira que són llargs– per tenir temps de recobrar les maneres. Explica la lluita d’una criatura de cutis fosc i trets indígenes, en Miguel, que vol fer de la música el seu mitjà de vida. El seu heroi i exemple és Ernesto de la Cruz, una vella estrella de la cançó mexicana, a l’estil de Jorge Negrete. Però davant la seva vocació té l’oposició frontal de tota la seva família, però tota. Això vol dir els parents vius i també els morts. Coco transcorre un dia assenyalat com és el Dia dels Morts, quan la vida a Mèxic es troba amb el més enllà.
A Coco la tradició ha estat escrupolosament respectada, sense caure en l’apropiació distorsionada ni en els tòpics mal entesos. No hi ha llocs comuns ni falta de respecte. Hi ha missatge, sí, com sempre en les pel·lícules de Disney. És fàcil reconèixer-ho. Es repeteix una vegada i una altra, fins a l’avorriment, família, família, família.
Pixar també era una gran família... Fins fa poc.