Canvi de model?
Fa pocs dies, la Comissió Europea (CE) va publicar l’avaluació del pressupost d’Espanya, un esborrany que s’haurà de modificar si finalment hi ha acord amb el PNB. Encara que no siguin els comptes definitius, dels comentaris de la CE al quadre macroeconòmic d’Espanya mereixen especial atenció els relatius a la demanda exterior.
Perquè, justament, la principal característica de la postcrisi ha estat el radical canvi del signe del saldo amb la resta del món: de l’insòlit -10% del PIB del 2007 al 0% del 2013 i, des d’aleshores, a superàvits del voltant de l’1%-2% del PIB. En cas de confirmar-se el que es preveu per a l’any vinent, el període 2014-2018 serà el més dilatat de la història del país amb resultats positius. Amb això ens haurem germanitzat una mica. I haurem passat de demanar a la resta del món a subministrar-li recursos. No està malament.
Part de l’èxit deriva de vents de cua que no ens són imputables: tipus d’interès reduïts, baixos preus del petroli i de l’euro, retorn d’immigrants i geopolítica mediterrània. Tots han contribuït a la millora de les diferents balances amb l’exterior, reduint el dèficit (en l’energètica, la de rendes o la de transferències corrents) o ampliant el superàvit (en serveis turístics). Cal afegir-hi les conseqüències de la devaluació interna, i el seu impacte en la millora de la competitivitat-preu,
L’evolució de la balança exterior el 2018 serà un test sobre fins on ha canviat el model de creixement
i l’esforç exportador més gran de l’empresa espanyola. Això s’ha reflectit tant en l’auge de les exportacions de béns i serveis, turístics i no turístics, com en una marcada contenció del creixement de les importacions, fruit del desplaçament de producció exterior per l’efectuada a l’interior del país.
Però generalment les coses bones no solen durar. Encara que les previsions de la CE per al 2018 no incorporen els possibles efectes de la crisi catalana, anticipen una reducció del creixement del PIB: del 3,1% del 2017 al 2,5% el 2018. I amb una notable reducció de l’aportació neta del sector exterior (de 0,6 a 0,3 dècimes). Pot semblar poc. Però no ho és. En particular si, com apunta l’Autoritat de Responsabilitat Fiscal (Airef), la menor capacitat competitiva de les exportacions, uns preus del petroli més alts i una certa apreciació de l’euro tenen conseqüències negatives sobre el saldo extern.
L’ajust exterior 2007-2017 ha estat extraordinari. Però cal reduir, i molt, el deute net exterior: des del molt elevat 90% actual al 35% que ens exigeix la Comissió. I situar-nos en aquella zona de confort implica bastant més d’una dècada addicional d’elevats superàvits i avenços de l’activitat. És a dir, quinze anys més de germanització.
Estiguin atents, doncs, al que succeeixi amb la balança exterior el 2018. Serà un test de fins a punt el model de creixement ha canviat. Perquè l’elevat endeutament amb la resta del món continua sent la fragilitat més important del país.