“L’humor és una manera molt humana de sembrar esperança”
Tinc 46 anys. Visc a Londres amb la meva nòvia i les meves dues filles. Em vaig llicenciar en Filologia Anglesa. Soc consultor de comunicació. Espero amb ànsia el final de Donald Trump. I em fa vergonya que haguem votat per abandonar la UE, preferiria que
Va llançar vostè una pregunta a l’hiperespai... Sí, vaig crear una pàgina web on gent de tot el món responia a la pregunta: què és el que més desitges?
I què va fer amb aquells desitjos orfes?
Resultaven una mica inquietants allà penjats, així que vaig decidir fer Crowdwish (mecenatge de desitjos), i complir el desig més votat del dia..., a la meva manera, esclar, en 24 hores.
Quants són al seu equip?
Treballo sol: 400 desitjos en quatre anys. Però tan sols faig una petita acció. Si el desig més popular del dia era “desitjaria que Trump deixés de ser president” (un de la setmana passada), el que vaig fer va ser regalar a la persona que ho va demanar paper de vàter amb la cara de Trump.
Enginyós i molt gràfic.
És un gest. Les accions parlen més que les paraules. Moltes persones van voler aquell paper de vàter. En vaig enviar un munt.
Quins desitjos l’han sorprès?
Tots tendim a desitjar les mateixes coses i solen ser molt quotidianes i íntimes, del tipus “m’agradaria no ser tan tímid”, “tant de bo no em fes por el meu cap”, “voldria ser més feliç”...
“Tant de bo em toqui la loteria”...?
Sí, sovint, i el que he fet és amagar números de loteria per la ciutat, donar pistes i a veure qui els troba, una petita acció per temptar la sort.
Li han tocat el cor?
Sí, però si un encadena diverses accions bondadoses pot resultar embafador, a mi m’agraden les accions una mica més sarcàstiques.
Per exemple?
Hi ha una tertuliana política britànica anomenada Katie Hopkins, una dona horrible que diu barbaritats sobre els immigrants. Un dels desitjos que van triomfar al web va ser “tant de bo li imposessin a Hopkins la llei mordassa”.
I què va fer?
Vaig anar a un acte seu, li vaig donar un paper doblegat i ella em va firmar un autògraf. En realitat va firmar una declaració en la qual es comprometia a estar callada durant un mes.
Envia sovint dònuts i crispetes a l’hora del te a infermeres i infermers.
Perquè la gent desitja donar la gràcies a aquelles persones que exerceixen les feines més importants i menys remunerades de la societat: personal sanitari, professors, bombers...
Emana vostè sentit de l’humor.
Em sembla una manera molt humana de sembrar esperança. Una noia va demanar “un nòvio mínimament decent” i vaig penjar cartells per
tot Londres: “Es busca nòvio decent, se suposa que no existeix. Ha de ser un amant competent. Idealment que conservi les dents i els cabells. Econòmicament solvent. Considerat sense ser cursi. Sensible sense ser new age.
M’agrada...
...Masculí però no machito. Interessant sense estar enamorat del so de la seva pròpia veu... Bàsicament que no sigui un carallot. Si el veieu, envieu un e-mail”.
I com va acabar la història?
Molts homes em van escriure dient que complien els requisits i moltes dones em van demanar que si trobava aquella criatura mitològica les avisés. Vaig organitzar moltes cites.
Va ajudar una dona maltractada de Nova York que va desitjar sentir-se protegida.
Jo només vaig ser el mitjancer i transportista, hi havia milers de persones disposades a ajudarla. Li vam buscar pis per a ella i els seus fills i l’hi vam moblar, cadascú va donar el que va poder.
Vostè fa una bona tasca.
No vull polititzar, però em fa l’efecte que en aquesta època val més confiar en el veí que en unes institucions polítiques que estan plenes de merda, per dir-ho ras i curt.
Amb quina acció s’ha divertit més?
El metro de Londres és molt britànic, tothom va submergit en la seva lectura, encara que tinguis al costat un paio en flames és de mal gust fer el mínim gest, així que vaig penjar rètols amb la mateixa tipografia dels avisos del metro: “No mireu a ningú ni se us acudeixi iniciar una conversa, sota multa de 700 lliures”.
A quin desig responia?
“Tant de bo el meu viatge amb metro de cada dia no fos tan avorrit”.
És molt creatiu.
He treballat molts anys en publicitat. La idea de crear una acció em sembla l’antídot a posar un m’agrada a Facebook o retuitejar.
Va folrar l’ambaixada de Nigèria.
Quan Boko Haram va segrestar 276 estudiants a Nigèria i davant la passivitat del seu Govern, vaig empaperar la porta de l’ambaixada a Londres amb post-its amb els noms de les nenes.
És hiperactiu?
Aplico una tècnica de productivitat: per fer canvis duradors en la vida, compra un calendari i ratlla dia a dia el teu propòsit complert. Per a la ment veure totes aquelles creuetes és hiperestimulant i n’hi vol continuar posant.
Ja, però a canvi de res...?
És una qüestió generacional, la revolució tecnològica ens permet emprendre qualsevol cosa a cost gairebé zero i com a empresari emprenedor em feia la sensació que si no aprofitava aquesta oportunitat me’n penediria.
Quin ha estat el seu aprenentatge?
La llista de desitjos de la pàgina és una espècie de màquina d’empatia: perquè un desig arribi a dalt molta gent ha de voler que es compleixi encara que no sigui el seu. Em sembla molt bonic que en aquest món tan trencat, tan fotut, en què vivim pugui passar això.