Els exconsellers assumeixen que se cenyiran a la Constitució
oeEls polítics i ‘els Jordis’ declaren i el jutge decidirà dilluns si els allibera oeJunqueras i Romeva no responen al fiscal, que segueix demanant presó
Aquesta vegada tot va ser més ràpid i senzill. L’anomenada via Forcadell s’ha convertit en un manual per a la petició de llibertat, en el procés per presumpta rebel·lió arran de l’1-O i la declaració unilateral d’independència (DUI). Ahir els exconsellers i els Jordis van aplicar aquesta fórmula, amb els seus advocats, en declaracions breus. En alguns casos, de pocs minuts.
Forcadell va declarar el 9 de novembre passat durant dues hores i quart. Ahir la declaració més llarga va ser la de l’exvicepresident Oriol Junqueras. Va durar uns 20 minuts. Junqueras va ser el primer que va comparèixer davant el jutge del Tribunal Suprem (TS) Pablo Llarena. Tots van assumir l’aplicació del 155 i, encara més rellevant, la vigència del marc constitucional per a la seva acció política futura. Però, sens dubte, sense renunciar a les seves idees independentistes. L’exvicepresident va esmentar davant el jutge el cas d’Escòcia com a exemple de referèndum acordat. En un país pròxim, europeu, de democràcia antiga.
El que tots van deixar clar és que la seva aspiració consisteix que el poble de Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur. I van explicar que per això accepten com a demòcrates l’instrument permanent del diàleg. De violència, res de res. Junqueras la va tornar a negar amb vehemència, recordant de nou que repudia la violència com a polític i com a creient. Ell i Raül Romeva no van contestar als fiscals. Meritxell Borràs i Joaquim Forn, sí. Carles Mundó també. És advocat.
La renúncia dels declarants no és a la independència i a la ruptura de Catalunya amb Espanya, sinó, en tot cas, a l’eventualitat de noves iniciatives unilaterals. El comprofiscals mís és el de buscar el pacte, sobre la base d’un creixent suport, que condueixi a una majoria social i política a favor de la segregació. Però en la recerca d’aquest acord s’actuarà en els marges que ofereixi l’actual Constitució, mitjançant la seva reforma acordada o la seva relectura i reinterpretació.
Pel jutge, n’hi pot haver prou. Cal veure els precedents. N’hi va haver prou amb declaracions similars per posar en llibertat amb fiança Forcadell i quatre membres més de la Mesa del Parlament. Per la Fiscalia, en canvi, no n’hi ha prou amb els compromisos d’actuar en el marc constitucional actual. Els que aquesta vegada van anar al Suprem van ser Consuelo Madrigal i Jaime Moreno. La primera va ser fiscal general de l’Estat i el segon va representar la Fiscalia al judici contra Francesc Homs al Suprem pel 9-N. Al seu informe final, els fiscals van advocar pel manteniment de la presó incondicional per a tots els investigats. No els van creure, en definitiva. Van considerar que persisteix el risc de fuga, i també el de reiteració delictiva.
Les defenses no tenien gaire confiança que la Fiscalia canviés de posició respecte del que va mantenir el 2 de novembre, quan els exconsellers van comparèixer a l’Audiència Nacional. Aleshores també es va demanar per a ells, com abans per als Jordis, presó incondicional, i la jutgessa encarregada en aquell moment de les querelles contra tots –tret dels membres de la Mesa, perquè continuen sent aforats–, ho va acordar així. Tot i això, en l’interrogatori que hi va haver al Suprem, el resultat per als integrants esmentats de la Cambra catalana va ser diferent.
La Fiscalia també va demanar presó incondicional, i el jutge no la va acordar. El que va decidir va ser presó eludible mitjançant el paga-
Els fiscals no es creuen els investigats i tornen a demanar per a ells presó incondicional
Junqueras al·ludeix al cas escocès com a precedent de referèndum pactat
ment d’una caució. Ara pot tornar a passar el mateix. Dilluns ho sabrem. Per què tres dies després i no ahir mateix? Fonamentalment, perquè el Suprem dona molta importància a aquesta resolució. El jutge Llarena no es vol precipitar. Tampoc no té motius. La campanya electoral comença dilluns a la nit, o, més ben dit, a les 0.00 hores de dimarts. Els exconsellers han reclamat el seu dret de participar-hi en igualtat amb la resta dels candidats. Hi ha temps, si surten de la presó dilluns.
Però, a més a més, la resolució que es dicti ha de ser molt comprensible i compresa en molts fòrums. Davant l’opinió pública en general, i en algunes instàncies en particular. Per exemple, en la justícia belga, que té pendent decidir sobre l’entrega del cessat president Puigdemont, que continua dient que la justícia espanyola es guia per criteris polítics. Una interlocutòria de llibertat ben raonada no adveraria aquesta tesi.
Puigdemont, com l’expresident Artur Mas, va secundar ahir els exconsellers i les seves estratègies defensives. Van justificar les declaracions que poguessin fer per recuperar la llibertat. Mas els va donar suport des de les portes del Suprem. Era allà amb la coordinadora del PDECat, Marta Pascal, i diputats i senadors d’aquesta formació, com Jordi Xuclà, Josep Lluís Cleries, i d’ERC, com Gabriel Rufián. Tots amb el llaç groc –de solidaritat amb els empresonats– a la solapa.
En l’operatiu de seguretat, i en altres aspectes, ahir el Suprem va salvar les formes. Als advocats de la defensa –Andreu Van den Eynde, Jordi Pina, Xavier Melero, Marina Roig, Núria Martí i Daniel Pérez-Esqué– i de l’acció popular –Javier Ortega, de Vox, que compareixia després d’admetre’s la seva personació– el jutge Llarena els va dir d’entrada que no faria pública la seva resolució fins dilluns. Va ser una manera d’avisar i punxar la tensió. Anem sense pressa, que hi ha temps, significava l’anunci. I de passada aneu avisant les famílies, que esperaven amb lògica inquietud al carrer.
Un altre detall. Les furgonetes. Al Suprem no hi ha calabossos. Era un antic convent. No es va pensar per a presos i interrogatoris. Ni quan es va reformar per al seu ús actual. El dret hi flueix amb una altra cadència. Ja ho va dir Llarena el primer dia: “Tranquils, això no és l’Audiència Nacional”.
A l’Audiència, fins fa poc, fins a la recent reforma, als presos els deixaven anar –emmanillats– al carrer. Ara surten en furgons. Ahir es van fer servir els calabossos de l’Audiència perquè els consellers i els Jordis esperessin el seu torn, i després van sortir a declarar de dos en dos, en les furgonetes. Tot per fer no pas més de 200 metres en línia recta. Lluny dels ulls, lluny de les càmeres. La imatge dels conduïts s’entén. Asèpsia policial i judicial. Res de nous incidents, com en la primera conducció des de l’Audiència a les respectives presons.
Els furgons van entrar fent marxa enrere per l’única porta amb prou amplada del Suprem. Un policia tancava les contraportes i només després, invisibles per a públic i mitjans de comunicació, baixaven els consellers i eren portats davant el jutge. Així, de dos en dos. Així viatge rere viatge, des de les nou del matí fins al cap de cinc hores. La justícia, gota a gota, declaració rere declaració, en espera d’una interlocutòria, dilluns vinent, que marcarà un insòlit inici per a una nova –i esperançada?– campanya electoral a Catalunya.
No hi va haver pena del telenotícies: els exconsellers van passar en furgonetes de l’AN al Suprem