El geni de Carles Santos s’apaga als 77 anys
L’enorme i libèrrim artista mor a Vinaròs als 77 anys a causa d’un càncer
Consternació. Incredulitat. I sensació de pèrdua sense recanvi possible: se’n va un geni que va ser capaç de portar amb la màxima naturalitat la música de Bach al món de la performance avantguardista. Un geni que va fusionar la música clàssica, de què ell provenia inicialment, amb el teatre, el circ i la dansa. En espectacles totals, moltes vegades presidits pel seu instrument fetitxe, el piano. Un piano, uns pianos, que el van fer famós: a més de tocar-los, als seus espectacles i les seves performances els va trencar, els va cremar, els va vendre, va fer que els passessin motos per sobre, els va empènyer esforçadament Rambla amunt des del port –amb una dona de vermell a sobre, el 1982– i Rambla avall –molts anys després, el 2009, aleshores amb una parella d’amants entregant-se l’un a l’altre sobre la tapa mentre ell tocava–. Era Carles Santos, músic, compositor, performer i director, i ahir l’anunci de la seva mort a causa d’un càncer d’ossos als 77 anys a la ciutat on va néixer, Vinaròs, va causar un viu impacte al món escènic.
Amb aparença de savi despistat, un peculiar humor desarmant i la capacitat de transgredir qualsevol límit sense sensació, si més no, de transgressió, perquè probablement ni la preveia, simplement feia el que volia. Libèrrim, sorneguer i savi, Carles Santos, un prodigi de la música clàssica des de petit, va acabar –no sense poques discussions amb els seus pares– sent un dels màxims exponents de l’avantguarda creativa catalana de les últimes quatre dècades, hereu de Joan Brossa –“Jo no era més que un pianista amb gràcia fins que el vaig conèixer. Va ser ell qui va fer sortir de mi el compositor. Li vaig interpretar una peça de Bach, i quan vaig acabar em va etzibar: ‘Molt bé, però ara què?’”, confessava–, però també hereu de Fluxus, el moviment artístic més radical i experimental dels anys seixanta, que propugnava la interdisciplinarietat i la llibertat total, i del compositor John Cage –autor de partitures com 4’33”, en què tots els músics havien d’estar en silenci durant aquest temps– , que va conèixer en la seva estada a finals dels setanta a Nova York. Va ser una estada en què va coincidir amb la ballarina i coreògrafa Montse Colomer, amb qui va treballar durant dècades. Ahir Colomer explicava que Santos ha mort a casa, amb gent, tranquil·lament, i apuntava “que la malaltia l’ha vençut, i l’estat d’ànim, també”, perquè tenia menys oportunitats de fer el seu tipus de teatre. Era un teatre que, recorda, va creixent de mida i es dispara l’any 1992, quan crea les xarangues de les cerimònies dels Jocs Olímpics i estrena la seva primera òpera, Asdrúbila, al Festival de les Arts, un gran format poc adequat per a temps de crisi.
Va ser Mario Gas qui va programar dins del festival, al Tívoli, Asdrúbila, i recorda que en la seva època al capdavant del Festival de Tardor cada temporada va tenir els muntatges de Santos. I el descriu bé: “Era, d’una banda, els ensenyaments de John Cage, el surrealisme de Brossa i tot l’amor que sentia per Bach, Mozart i els clàssics. I, alhora, era un sentit de l’humor provocador, imaginatiu, mediterrani, valencià, amb sorna. Amb espectacles, com deia Valle-Inclán, més enllà de l’amor i del riure i que provocaven una emoció tremenda com Arganchulla, Arganchulla-Gallac, Beethoven, si tanco la tapa... què passa?, La pantera imperial...
Era un amic proper, un home molt vital, que estimava la vida, l’amistat, les dones, el futbol, la paella, el bon vi, un gran amic i un gran mestre. El vaig conèixer a finals dels seixanta, quan feia els concerts amb Brossa i amb Portabella, i després el vaig anar coneixent en curts de cinema, temes polítics... Sempre em va agradar molt el que feia. Al primer Festival de Tardor que vaig
Prodigi de la clàssica des de petit, va acabar a les avantguardes per Brossa, Fluxus i John Cage
Albertí: “Ha marxat amb una profunda tristesa per no haver estrenat una òpera al Liceu”
fer entrava al port amb una barca tocant un piano de cua. Artísticament m’emocionava de manera total; era un geni absolut”. I posa el dit a la nafra: “Preguntaria què ha donat la cultura catalana a Santos. Molt poc tenint en compte el que ell ha donat”.
En aquest sentit, Xavier Albertí, director del Teatre Nacional, afirma que Santos ha marxat amb “una profunda tristesa per no haver estrenat una òpera al Liceu”. “L’hauríem d’haver aprofitat més –continua–; se’ns en va l’artista més lliure de tots els que hi ha hagut en l’escena catalana dels últims 50 anys, amb un rigor increïble, un compromís total amb la creació, capaç d’exposar-se totalment com a intèrpret als seus espectacles, fins i tot a la violència, sense pagar cap més peatge que la llibertat creativa. Va ser, a més a més, molt important la seva col·laboració com a compositor i músic amb el cinema de Portabella, la llibertat del cinema català contemporani també es va fer gràcies a ell”. Un Pere Portabella que ahir es mostrava “molt afectat” i explicava que l’homenatjaran el dia 12 a la Nit Brossa del Macba –és una nit de portes obertes– amb curts com La tempesta. Justament Santos havia d’intervenir en aquesta Nit Brossa protagonitzant un recital amb Maria Arnal i Marcel Bagés.