Zadie Smith
Zadie Smith novel·la la vida paral·lela de dues amigues que tenen el somni de triomfar en la dansa
ESCRIPTORA
La novel·lista britànica presenta a Barcelona Tiempos de swing, que narra l’amistat entre dues noies mulates que creixen en un barri marginal de Londres i que somien ser ballarines. Una acabarà d’assessora d’una famosa cantant pop.
Des del seu ordinador portàtil, l’escriptora Zadie Smith (Londres, 1975) intenta solucionar un petit problema domèstic: la seva família ha perdut les claus i no pot entrar a un pis que té a Londres. Una vegada teledirigides les claus en direcció a home i fills, accedeix a parlar-nos de la seva nova novel·la, Tiempos de swing (Salamandra), una història narrada per una dona innominada que evoca la seva adolescència en un barri negre londinenc i la seva amistat amb la Tracey, a qui el destí ofereix una mala vida mentre ella, amb els anys, es converteix en l’assistent d’una cantant pop de fama mundial. Si haguéssim d’etiquetar el llibre amb metadades, posaríem: raça, classe, ball, fama, joventut, identitat.
La part més autobiogràfica de la novel·la és, curiosament, la que passa a l’Àfrica, on l’Aimee –així es diu la cantant, una mena de Beyoncé– apadrina un programa educatiu en una petita ciutat. “Vaig anar com a periodista a Libèria fa deu anys, la meva mare i el meu oncle han estat casats amb persones de Ghana, l’escola de la meva filla tenia un programa d’intercanvi amb Gàmbia... Però tot és sempre autobiogràfic: parles del que estimes, el que t’interessa”.
El Regne Unit té un fecund corrent de novel·les ambientades al món de la música –de Nick Hornby a Hanif Kureishi passant per Salman Rushdie– que Smith justifica així: “El pop és l’única glòria que ens queda als britànics; que bé que ho fem, això de la música!”. Però ella no s’endinsa en aquesta via, sinó que reflexiona sobre la identitat a partir d’elements com la classe (baixa) i la raça (negra), uns elements que “determinen el curs de la vida de la gent, que els diuen el que és possible i el que no”.
Les dues noies protagonistes estudien i comenten els passos de ball i escenes concretes de Fred Astaire, Michael Jackson i molts altres que el lector podrà rastrejar a YouTube. La fama de la diva Aimee remet a certs elements de L’home dels autògrafs, la seva novel·la del 2002. “Sempre escric per a la meva generació i sobre la meva generació –aclareix–. Per desgràcia, som els que hem creat l’obsessió per la fama. Fins i tot la paraula celebrities en anglès, i els reality shows i les revistes de tafaneries del tipus de l’¡Hola!”. Però l’autora es fixa, més que en la supercantant, en l’assistent personal de la cantant.
El carisma és un altre dels temes tractats, a través del personatge de la Tracey, l’amiga de la narradora. “És un do natural que tenen alguns. De petit, et diuen que el món és una meritocràcia, que el més llest, el que en sap més, és el que hi arriba. Però després l’experiència et demostra que no és així: he conegut centenars de persones com la Tracey, amb un talent enorme i carisma, més llestes que jo, però que no hi arriben perquè, simplement, no hi ha sortida per a elles. Escric sobre tot aquest potencial que es perd”.
A la novel·la es parla de rituals de ball exòtics que marquen el trànsit al món adult, que en el fons és el tema central de l’obra. “Sento enveja d’aquells rituals; m’agradaria que tinguéssim un moment formal per entendre que passem per una transició
“La meva generació és la que ha creat l’obsessió per la fama, fins i tot la paraula ‘celebrity’” “Quan ets petit et diuen que això és una meritocràcia, que el que en sap més és el que hi arriba, però no és així...”
vital. Els adolescents occidentals s’han d’espavilar i descobrir-ho pel seu compte”.
Tiempos de swing s’estructura en capítols breus, a través de salts geogràfics i temporals constants, i és la novel·la que es llegeix més ràpidament de l’autora. “Una part té a veure amb temes pràctics –confessa–. Tinc fills petits i poc temps cada dia. Fer-ho així em feia tenir la sensació que anava avançant. Ah! És tan diferent de quan escrivia capítols de 40 pàgines, com a Sobre la bellesa [2005]! Vaig voler parlar clar, sense simplificar, però que tot fluís”.
Smith no es va voler dedicar mai a la dansa. “M’agradava cantar, però no sé ballar, no m’agrada actuar, no suporto la falta de control, odio que em facin fotos, no suporto estar sotmesa a ningú. I, quan actues, depens totalment del públic. Tota la meva família puja als escenaris, tinc dos germans actors... Però a mi no em fa el pes”.
En tot el llibre hi ha una reivindicació latent de l’educació. “Això és tot el que sé: l’educació és la gran via de fugida, de transcendir la teva realitat. Quan coneixes els molt privilegiats –per exemple, els aristòcrates anglesos–, t’adones que per a ells no és important; els és igual aprendre, perquè sempre faran el que els doni la gana. Lady Diana va suspendre tots els exàmens de selectivitat... Per a la classe baixa, en canvi, l’estudi ho és tot; per a mi ho ha estat, i per això hi poso èmfasi”.