Indolència governativa
Jordi Amat escriu: “Podem subratllar la ingenuïtat del sobiranisme a l’hora de publicitar un desafiament de naturalesa rupturista, presentant-lo com a irreversible i obviant la resposta de l’Estat per garantir la seva integritat. Cal fer-ho. Però també caldria preguntar-se, avui que comença aquesta campanya electoral anòmala, per l’aparent desídia amb la qual el Govern central ho anava contemplant tot”.
Ala interlocutòria desmoralitzadora dictada ahir pel jutge Pablo Llanera se citen un parell d’articles de fa dos anys i mig. Una notícia apareguda al digital Eldiario.es i una altra que es va poder llegir el dimarts 31 de març del 2015 al nostre diari. És una informació sobre un acord subscrit el dia abans al Parlament. El van firmar els dirigents dels principals partits independentistes –Convergència i Esquerra, quan el primer governava gràcies al segon– i els presidents de les tres entitats independentistes –l’ANC, Òmnium i l’AMI–. No hi havia cap ambigüitat en allò acordat. Tots els actors acceptaven un mateix calendari i una mateixa fulla de ruta abracadabrant per implementar allò que proclamaven: si guanyaven les eleccions i eren majoria, en 18 mesos declararien la independència.
No s’amagava res. Era públic. Tampoc s’hi deia ni sembla que es contemplés com a problemàtic allò que ara sabem que seria més determinant: la lògica reacció de l’Estat. Podem subratllar la ingenuïtat del sobiranisme a l’hora de publicitar un desafiament de naturalesa rupturista, presentant-lo com a irreversible i obviant la resposta de l’Estat per garantir la seva integritat. Cal ferho. Però també caldria preguntar-se, avui que comença aquesta campanya electoral anòmala, per l’aparent desídia amb la qual el Govern central ho anava contemplant tot setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any.
Mentre carrers i places de Catalunya s’omplien, mentre aquí amb el somriure la revolta, la maquinària del poder central, potser més que per evitar el col·lapse que s’ha produït, tal vegada s’estava preparant a fons per activar una reacció a gran escala. Dit amb altres paraules, qui sap si amb la cara de la defensa de la Constitució, s’amagava la creu de la derrota de l’independentisme. No a les urnes. A tot arreu, sembla, menys a les urnes. Perquè aquesta imposició de la derrota també forma part d’allò que es pot llegir a la interlocutòria d’ahir del jutge. A les quatre persones que seguiran a presó no se’ls concedeix la llibertat provisional perquè no es pot confirmar si mantenen o no la seva voluntat de cometre “nous atacs”. L’atac, en últim terme, era un projecte polític utòpic però legítim.