Salih, assassinat al Iemen després de canviar de bàndol
Istanbul. Corresponsal
El linxament de Gaddafi va deixar el iemenita Ali Abdul·lah Salih com el més longeu dels autòcrates àrabs. Encara que va sortir socarrimat de la primavera àrab, va aconseguir tornar per la porta del darrere i ha acabat tenint –en diferit– un final gairebé tan horrible com el del coronel libi. Les milícies huthis, aliades fins que dissabte va oficialitzar el seu canvi de bàndol, el van caçar ahir com un conill quan abandonava Sanà amb destinació al seu feu.
Els rebels huthis mostraven ahir el seu cadàver encara de vint-i-un botó, amb el cap ensangonat, sent carregat en una camioneta. Segons algunes fonts, el seu comboi de quatre vehicles havia estat interceptat amb llançagranades a quaranta quilòmetres de la capital iemenita. Amb ell va morir també tirotejat el secretari general del seu partit, el Congrés General del Poble.
Hores abans, la seva mansió fortificada a Sanà havia volat pels aires, després d’una cruenta batalla entre els exmilitars que li donaven suport i les milícies huthis. Les escaramusses entre uns i altres van començar la setmana passada i dissabte es van convertir en una guerra oberta perquè Salih va expressar la seva voluntat de tornar a treballar amb els saudites, després de més de dos anys fent-los la guerra al costat dels huthis.
La “traïció” –segons aquests últims– va ser secundada amb bombardejos saudites sobre la capital, donant-li a Sanà les seves nits més terrorífiques des que va començar el conflicte, amb 125 morts, resultat empitjorat per una quinzena de focus de combat.
Home fort del Iemen del Nord i després de la República del Iemen, el mariscal Salih va dominar durant 33 anys un país en el qual la política, deia, era com “fer passos de ball sobre el cap de serps”. Fins a la seva última floreta.
Salih va ser aliat de l’Aràbia Saudita, els Estats Units i l’Iraq de Saddam Hussein als anys vuitanta i es va convertir en el primer president del Iemen reunificat quan el Iemen del Sud prosoviètic va deixar de tenir una raó de ser.
El vendaval de la primavera
àrab el va tocar en el 2011, quan, després d’alternar la repressió sagnant amb les promeses, es va convertir en el quart dirigent àrab descavalcat per les protestes. Va sobreviure a un atemptat al seu palau i es va refugiar a l’Aràbia Saudita, on va accedir a cedir el poder al seu vicepresident, Abd Rabbuh Mansur al-Hadi, a canvi que el Parlament li concedís immunitat.
No en va portava robats més de 30.000 milions de dòlars, segons estima un informe de l’ONU. Un autèntic crim al país més pobre de l’Orient Mitjà, acostat ara a la catàstrofe humana per la guerra civil i el bloqueig dels saudites, per la seva lluita regional amb l’Iran.
El matrimoni entre els huthis i Salih, fins i tot sent correligionaris zaidites –xiïtes– del nord del Iemen, sempre va ser de conveniència. Abans havien estat en guerra sis vegades i l’exèrcit de Salih va matar Hussein Badrudin al-Huti, fundador del moviment i germà dels seus actuals dirigents.
La pau sembla ara encara més lluny, en un país de clans on les tensions sectàries i entre el Nord i el Sud s’han revifat i on el president reconegut, Al-Hadi, passa més temps a Riad que a Aden.
REVENJA Els huthis maten a trets l’expresident pel que qualifiquen de “traïció”
UN AUTÒCRATA LONGEU
Ali Abdul·lah Salih va ser l’home fort del Iemen durant 33 anys