Aberració
Deixo per als juristes l’anàlisi dels propòsits i/o despropòsits que acompanyen la decisió del jutge de mantenir a presó Junqueras, Forn i els Jordis. Al capdavall, tot aquest procés judicial, que s’intenta justificar per terra, mar i micròfon a Espanya, sembla delirant a ulls foranis. En aquests termes s’expressava l’advocat de Puigdemont, Paul Bekaert: “No hi ha hagut violència, ni corrupció. Aleshores, de què parlem quan parlem de sedició o rebel·lió?”. I reblava: “A Europa hi ha dues vares de mesurar. Imagini que el president del Parlament flamenc declara la independència de Flandes després d’un referèndum. Aniria a presó? És impensable”.
Si afegim que centenars de juristes han considerat una aberració l’argumentari de la Fiscalia i la interlocutòria de la jutgessa Lamela que els va empresonar, i que tot plegat neix d’un important conflicte territorial que només es pot resoldre políticament, la suma és catastròfica per a la credibilitat de la democràcia espanyola. Com diu Bekaert, és impensable, en termes democràtics, equiparar un colpista militar que s’aixeca en armes amb líders democràtics que han fet actes polítics, armats amb urnes, vots i parlaments. Si una urna és el mateix que
Ni una urna es pot equiparar a una pistola ni un líder democràtic és equiparable a un Tejero
una pistola, i si un Tejero qualsevol és el mateix que el representant institucional d’un poble, avalat amb centenars de milers de vots, aleshores estem davant d’un desastre democràtic. Només falten els gurus del progressisme com Monedero asssegurant que “gràcies a l’independentisme s’ha despertat la força del feixisme a tot Espanya” per tornar-nos tots bojos. Mare meva, si aquests han de ser aliats de la concòrdia!
Però més enllà dels debats que coneixem i que, a hores d’ara, semblen debats ensordits, perquè les posiciones estan blindades, hi ha una realitat humana terrorífica que no podem oblidar: la de quatre homes que, després de setmanes a la presó, continuaran allunyats de la família, de la seva vida normal, dels amics i companys i, a hores d’ara, també del seu compromís electoral. No estan a la presó per ser lladres o assassins o narcos o terroristes, sinó per haver intentat complir amb les promeses electorals que els varen dur al govern i el mandat parlamentari que els avala. Que tot això de tanta importància per a qualsevol democràcia –atès que estem parlant de representants del poble– quedi reduït a una qüestió penal, deslligat de les causes i les contingències polítiques que l’acompanyen i sigui equiparable a crims enormes –com l’aixecament d’una rebel·lió armada– és una aberració inimaginable en el segle XXI. Amb l’afegit que es tracta de polítics i activistes de llarga tradició pacifista. No pot ser bo, ni justificable, ni defensable que una democràcia actuï així contra una causa i uns representants democràtics, d’aquesta manera brutal. La desgràcia és que, en el cas català, aquesta aberració repressiva l’hem patida moltes vegades.