Emocions i creences
Submergida en la multitud una adolescent, plorant a llàgrima viva, exclama, en escoltar la proclamació de la república independent de Catalunya: “Després de tants anys esperant, crec que ens ho mereixem!”. L’exclamació no pot correspondre a l’experiència vital de la jove: té poca edat per a això. Tampoc no ha de correspondre a una idea precisa del que significa, en termes de drets i llibertats, el pas de la monarquia constitucional espanyola a una república independent. Neix de la sensació d’estar lluitant per una cosa gran en companyia de molts, de participar en un moment històric, d’haver aconseguit una cosa que potser va ser el somni dels seus avantpassats. En fi, d’un conjunt d’emocions. No cap dubtar de la sinceritat de la jove, que com molts d’altres ha participat en les mobilitzacions ciutadanes dels últims anys. Però ara cadascú hauria de preguntar-se si la seva vida, o la del seu entorn pròxim, experimentaria grans millores en el si d’una república independent; si passaria de l’opressió a la llibertat; si la seva pertinença a Espanya era, en efecte, una font de constant humiliació; si seria independent o només dependent d’altres. Perquè en les últimes setmanes la situació ha canviat: mentre era possible somiar en una independència sense costos no feia falta ser gaire estricte per calcular-ne els beneficis, i un podia donar curs a les emocions. Si, com ara sembla, el simple intent d’assolir la independència té grans costos, no només en l’ordre econòmic, sinó també en el social i en el personal, és necessari preguntar-se si els possibles beneficis de tot ordre els compensen.
Algunes frases que un escolta amb freqüència –“fa segles que els catalans volen fugir d’Espanya”, “Espanya no ens respectarà mai” o, de l’altre costat, les invocacions a “la unitat sagrada d’Espanya”– contribueixen de manera apreciable a enverinar el clima de confrontació a Catalunya; i, malgrat això, quan un les examina desapassionadament observa que no passen de ser creences que no resisteixen un examen seriós, per més que un les hagi escoltat des de petit i les hagi acceptat com a dogmes. És clar que tots tenim creences, postulats sobre els quals basem els nostres raonaments, però les creences es revisen, i de vegades es canvien. De molt petits creiem fermament en l’existència dels Reis d’Orient, i revisar aquella creença no sempre va ser agradable per a tothom. Algunes creences poden ser en la base de la nostra conducta per molt de temps, però no per això són immunes a la revisió: un dia un s’adona que Déu no pot ser aquell senyor amb barba de les estampes. Aquell dia uns emprendran el camí que els allunyarà de la Divinitat, mentre que d’altres passaran la resta de la seva vida buscant el seu rostre. El que aquí importa no és el resultat, sinó el fet: les creences, fins i tot les més profundes, es revisen. Aquest procés forma part de la construcció de la persona.
Les regles de la bona educació, que sovint cristal·litzen en normes legals, donen pautes que fan possible la coexistència de persones de temperaments diferents i de creences de vegades oposades. Són regles pràctiques i sovint eficaces, però són en gran part convencionals, i només aconsegueixen que les discrepàncies no acabin en conflictes oberts, perquè aborden els símptomes però no les causes del conflicte, que són en el pla de les emocions i de les creences. És per això que les solucions polítiques que un pot entreveure, si bé són indispensables, no poden considerar-se suficients.
Els polítics poden contribuir a la tasca d’apedaçar la convivència no només arbitrant l’única sortida immediata possible en el nostre cas, que consisteix a posar a votació un bon acord. També poden incidir en el pla més profund d’emocions i creences.
El bon polític actua, en certa manera, com una raó col·lectiva: pren nota de les creences de la gent i tradueix les seves emocions en propostes concretes que constitueixen un tot com més harmònic millor. Aconseguir l’harmonia no ha estat la principal preocupació dels nostres polítics en aquests últims temps. Al contrari: han jugat amb les emocions i les han excitades –per aquí “brutal repressió”, per allà, “Espanya es trenca”–, han fomentat la confrontació, malgrat protestar altrament, o han deixat que les coses arribessin al conflicte, tot això en persecució dels seus propis interessos. No sabem si el daltabaix iniciat en les últimes setmanes, que no ha fet més que començar, assenyalarà també un canvi d’actitud. Però, mentrestant, cadascun de nosaltres pot contribuir a l’assoliment d’una bona convivència mostrant-nos disposats a ordenar les nostres emocions i revisar les nostres creences en vista de la raó. No, sens dubte, d’aquesta raó que calcula com un ordinador primitiu, sinó d’una misteriosa facultat que tots tenim i que el gran físic Eddington va descriure com el sentit innat de la idoneïtat de les coses.
Hauríem d’estar disposats a ordenar les nostres emocions i revisar les nostres creences en vista de la raó