Reconciliació

En política alguns termes van molt més enllà de la seva estricta definició en el seu habitual ús comú. Un exemple d’aquesta capacitat que té la política per enriquir o esterilitzar una paraula el trobem en el terme reconciliació, que ha posat encertadament en circulació en Miquel Iceta per referir-se a la necessitat de votar un projecte on preval el que és primordial en la bona política: el manteniment de la convivència. El terme sobrepassa l’estrictament polític perquè s’instal·la en un espai prepolític, referit a un ordre previ al debat caïnita de la política; per això el seu ús sorprèn positivament.

Reconciliació implica, en un moment de forts antagonismes polítics, mostrar als ciutadans que tots, sense excepció, han de construir la sortida en la qual ara ens trobem sense deixar ningú al marge, sense estigmatitzar les seves idees, sense assenyalar contínuament si uns o uns altres estaven equivocats. Un dels perills de l’actual situació política a Catalunya és que una part de la població pugui sentir-se com excombatents d’una causa perduda, sense premi, o percebre’s no acceptats per la resta de la societat. En Miquel Iceta planteja que la reconciliació garanteix superar l’actual divisió dels catalans o, dit d’una altra manera, el restabliment de la concòrdia com a base per afrontar el futur. La reconciliació com a prolongació d’una política que permeti resoldre els problemes.

Una societat que avança amb una mentalitat postconflicte, com la catalana, necessita plantejaments polítics que sàpiguen interpretar la seva necessitat de superació de les diferències. És tal el poder del terme reconciliació que cal anar amb molt de compte per no degradar-lo amb un ús buit o instrumental o, el que seria encara pitjor, per no imposar-lo com a substitut d’altres, com la justificació, la disculpa i fins i tot el perdó.

La potència d’aquest terme rau en el fet que no només defineix un camp d’acció polític, sinó també el compromís per arribar a un estat d’ànim comú que desbordi el benefici immediat per un benefici a favor del temps; un benefici que s’expressi de manera continuada fins a aconseguir la cohesió social. És un terme que s’ha d’utilitzar contra la resignació, la paràlisi, la manca d’un projecte comú i, sobretot, per fomentar la política de l’acord i del pacte.