Lorca i la Cartoixa
Al Museu de Badalona es pot veure una magnífica exposició fotogràfica d’Oriol Casanovas i Antonio Guillén sobre la Cartoixa de Montalegre. El catàleg porta per títol
Montalegre, sis segles de silenci cartoixà, amb text de Jaume Oliveras. Fa un parell de setmanes m’hi van convidar a fer una xerrada sobre la presència de la Cartoixa en la literatura. Mon oncle Màrius Roig, després de fer la guerra amb els rojos, de passar pel camp del Barcarès i rematar-ho amb tres anys de mili a Menorca, es va fer monjo cartoixà i va passar mig segle a la Cartoixa de Montalegre, a Tiana. Aquell món ignot que es regia per l’hora solar em fascinava. La radicalitat de la vida cartoixana també va fascinar els romàntics. A principis del segle XIX Chateaubriand reprodueix a Memòries d’ultratomba una visita a les runes dels edificis abandonats de la Grand Chartreuse de Grenoble. En destaca el silenci i la mort. La mateixa fascinació es detecta en els poemes de Wordsworth (“jo et saludo, Chartreuse, mentre lamento el teu ocàs”) o Lamartine (“en la calma de les nits, ¿des de les alçades on sou enteneu res del cel?”). Hi ha més exemples d’autors racionalistes que veuen en la radicalitat cartoixana el vincle amb una religiositat essencial i perduda.
Els exemples que vaig trobar en textos del segle XX es referien a un aspecte més trivial: el famós licor chartreuse. En prenen els personatges d’El gran Gatsby de Scott Fitzgerald i també de Retorn a Brideshead d’Evelyn Waugh. I en una de les seves obres, Saki posa en boca d’un personatge: “La gent pot dir el que vulgui sobre la decadència de la cristiandat, però un sistema religiós capaç de produir chartreuse verd no morirà mai”. També vaig trobar referència a una micropeça teatral de Federico García Lorca: Diálogo mudo de los cartujos .Emva sobtar llegir que és un exemple de màxima condensació expressiva perquè els cartoixans protagonistes no diuen res més enllà dels signes de puntuació que els adjudica el poeta: exclamacions, interrogants... Intrigat, vaig buscar-lo, però el dia de la conferència encara no l’havia trobat i vaig tancar amb el florit poema de Rubén Darío La Cartuja (1914). Ahir em va arribar la raresa per correu, dins del volumet Tres diálogos, editat per la Universitat de Granada el 1985 a cura de Manuel Fernández-Montesinos. He al·lucinat. El diàleg dels cartoixans són dues quartilles escrites amb tinta blava. Cinc monjos al pati. El primer diu ?, el segon !, el tercer ( ), el quart ----- i l’últim . Després d’uns (pocs) moviments descrits en les acotacions, “los frailes se calan sus capuchas y emprenden el camino de la iglesia”. És a dir, marxen, ara l’un ara l’altre. Lorca remata l’escena silent de manera entomològica: “Un chorro de hormigas sube por la pared a los sazonados membrillos del techo”. Ho data el 19 de juliol de 1925. Teatre mut a la Cartoixa de Miraflores.
“Un sistema religiós capaç de produir el chartreuse verd no morirà mai”, fa dir Saki a un dels seus personatges