M’he quedat sense pediatre
La falta d’especialistes arriba al 40% de nens en algunes zones, on els supleixen metges de família
Esperar tres setmanes per a la revisió del nounat? “De sobte, la nostra magnífica atenció pediàtrica al CAP de la Vila Olímpica s’havia esfumat. No hi havia pediatre per a tothom”, explica Àngels Castillo, usuària d’aquest servei sanitari públic.
Problemes de titulacions i altres circumstàncies organitzatives semblaven haver-se conjurat perquè en aquest CAP passessin de quatre pediatres (dos de matí dos de tarda) a tres; després dos, després cap, per malaltia. Es va procurar algun reforç i els metges de família van atendre les urgències, però no es podia programar cap visita. Molt diferent del que tenien. “Et trucaven a la nit davant qualsevol problema delicat, teníem el seu telèfon o el seu correu. Les pediatres eren els nostres referents amb els fills”, explica Eva Tel, una altra de les mares afectades.
La qüestió va deixar de ser un problema personal, íntim. Usuàries d’aquella atenció pediàtrica que no es coneixien de res es van començar a organitzar per posar el crit al cel. “En tres setmanes hem fet un màster en ràtios, especialitats, titulacions i ens hem organitzat per reclamar. De moment, sembla que hem aconseguit la solució. S’han convocat places i hi tornarà a haver pediatres”. Des del Pamem, l’organització municipal que gestiona aquest CAP, asseguren que no han estat mai sense pediatre, que ho anaven solucionant amb reforços d’altres centres, però reconeixen que els costa de trobar especialistes per a primària. Fins i tot en una bona zona de Barcelona com aquesta.
En falten 300 a Catalunya Per què no es troben professionals que s’ocupin dels petits, de les vacunes, el creixement, l’obesitat, les infeccions, els problemes d’aprenentatge i totes les malalties de més importància que es detecten en la primària? “Falten 300 pediatres a Catalunya, en algunes zones entre el 30% i el 40% dels nens estan sent atesos per metges no pediatres”, explica el president de la Societat Catalana de Pediatria, Valentí Pineda.
El problema s’arrossega des de fa anys. En fa deu que es va definir un pla a llarg termini al Departament de Salut per afrontar el problema, però no s’ha desenvolupat i la situació ha empitjorat. Aquest any es va emprendre una estratègia d’assistència primària i comunitària a Catalunya però es van oblidar d’entrada dels pediatres. Ara s’han incorporat, però els diagnòstics sobre el que cal fer difereixen. “Els especialistes que surten del MIR, 62 cada any a Catalunya, resulten insuficients per atendre les necessitats i reposar la pèrdua per jubilacions, però a més no volen anar a una primària pràcticament incompatible amb la vida familiar, perquè només hi ha oferta a la tarda, en què és molt difícil continuar formant-se, en què uns han de substituir els altres sobrecarregant-se l’agenda perquè no es troben substituts...”, enumera Vicente Morales, vicepresident de la Catalana de Pediatria. És el mateix panorama a totes les comunitats. Fa una setmana es va suspendre la vaga de pediatres de primària a Cantàbria amb un pacte d’horaris i substitucions.
“Les dades no coincideixen amb les nostres, tampoc la interpretació”, assenyala Cristina Nadal, directora d’Atenció Sanitària a la Conselleria de Salut. “Dels 369 equips de primària que tenim a Catalunya, només en nou consta que no atenguin pediatres, sinó metges de família amb preparació pediàtrica”.
Quatre mocs Però al marge de la discrepància en les xifres, Nadal afirma que no fan falta més pediatres per a primària. “Si es formessin més MIR seria perquè se subespecialitze ssin en altres branques de la pediatria que no paren de créixer en necessitats, com els endocrins pediàtrics per atendre la realitat trans o l’oncologia pediàtrica. I no els faltaran llocs de treball. Tots volem que els qui ens atenguin quan un dels nostres nens té un problema greu siguin els màxims experts. I no volen especialitzar-se per veure els quatre mocs a la consulta, treballant pràcticament sols, professionals sense possibilitats d’anar a un congrés i actualitzar els coneixements. El model no funciona. Ja no existeix el metge de poble”. L’informe sobre infantesa del Síndic de Greuges publicat la setmana passada recomana, en canvi, que la Generalitat afronti aquest dèficit del 40% i que es reconegui el dret dels nens a ser atesos per un pediatre.
“No m’hi veig” Laura Marchena, barcelonina, resident de pediatria en un hospital alemany, coincideix amb Nadal. “No m’hi veig. Un pediatre pot estar molt ben format, però aïllat, no pot ser igual de resolutiu. A més, lluny de l’hospital
perdries contacte amb subespecialistes pediàtrics, i no tindries la possibilitat de continuar aprenent d’experts”. Enumera allò que menys li agrada de la primària, a la qual en el MIR a Espanya amb prou feines hi dediquen tres mesos en els quatre anys d’especialitat: “la molt alta pressió assistencial, la manca de treball en equip, els mals horaris (difícil- ment compatibles amb la maternitat), poques possibilitats de formació, falta de suplents, i, a sobre, a primària els salaris són pitjors”.
Un altre model en expansió
Els pediatres coincideixen que cal canviar el model. “Hi ha diverses experiències d’agrupacions d’especialistes de diferents equips de primària en un centre més gran que s’organitzen per atendre diverses poblacions o diferents zones de la ciutat, sempre vinculats a algun hospital de referència”, explica Morales. “Aquesta agrupació és més incòmoda per a les famílies, que s’han de desplaçar de vegades a un altre poble, però a canvi tenen pediatres molt formats, no sobrecarregats, que s’organitzen les suplències i els horaris, que poden convocar especialistes per tractar en profunditat casos difícils”. L’ICS ha desenvolupat diverses agrupacions d’aquest tipus i ara, a Barcelona, una tercera part dels CAP treballen així.
El que no comparteixen els pediatres és la idea que la seva feina de primària sigui atendre quatre mocs. “Al Regne Unit, quan van faltar pediatres es va encarregar la tasca als metges de família i van deixar els especialistes en nens com a consultors. Ha suposat problemes en l’ús d’antibiòtics, més proves complementàries, retards en el diagnòstic. Aquí hem anat mantenint la qualitat, però estem al límit”, afirma Vicente Morales.