Problemes amb la veritat

Tenim un problema amb la veritat. No vull ser categòric sobre això. Quan noto que em poso formidable, seriós o transcendent solc fer una broma. Les bromes no sempre fan gràcia. La veritat, gairebé mai no fan gràcia. Però crec que aquí algú hauria de començar a dir alguna cosa que sigui veritat. A les novel·les no es treballa mai amb la veritat sinó amb el que és versemblant.

Els personatges no han de contenir certesa, sinó versemblança. La veritat de vegades és increïble, però no per això deixa de ser veritat. En la vida de cada dia podem gestionar un sac de mentides, el mític i la probabilitat, l’increïble, l’absurd i el ridícul. Però podem fer-ho perquè en tot això hi ha almenys una diminuta porció de veritat. La mínima necessària per desenvolupar un marc d’actuació i sentir, en el que cadascú pugui sentir-se segur o terroritzat, però res no és tan terrible com espantar-se per res o estimar algú que et menteix. D’acord, l’amor és mentida, però no el fet de sentir l’amor d’alguna manera, durant un temps. Estimes perquè consensues la mentida des de veritats subjectives. És el “t’estimaré per sempre”. Però no passa res per mentir a partir d’una veritat diminuta. En aquest cas seria que t’estimo i molt ara i et menteixo amb l’eternitat per poder estimarte de debò uns mesos més, anys, una vida potser.

El fet novel·lat és un tamboret amb dues potes a l’aire i un elefant al damunt. Però el tamboret té tres potes, és a dir, una de les potes ha de contactar amb el terra. Sempre. Per això crec que tenim un problema amb la veritat. Perquè em temo que l’hem abolida. No només és que és opinable –cosa que ja és prou greu–, sinó que hem decretat que no existeix i ja no existirà més sota pena d’escarni i acarnissament. La veritat és un destorb. En un costat i en un altre. Dos milions al carrer són una veritat, però són un destorb. Una amenaça de morts al carrer són una mentida, però són un sender per arribar a una pretesa veritat i aconseguir que el que no es va dir no es pugui dir, i que allò que no va passar no pugui passar. Prometre i no complir és mentir. Prometre i fer creure que s’ha complert també és mentir. Demanar la veritat i al·legar que és a Bèlgica, en la decisió d’una jutgessa, en un tuit o amagada en un Greal és no tenir cap respecte per la veritat. Jo no dic que la veritat mereixi sempre ser respectada, però almenys que no ho sigui per lletja i decebedora. Perquè hi ha alguna part bonica en qui s’asseu davant teu per dir-te que ja no t’estima, que et va enganyar, que es va emportar els teus diners. La veritat et secciona alguna cosa, però qui et mutila fa una cosa bona per tu: deixar-te amb vida. Et tracta com a un igual. Accepta que l’oblidis, l’insultis o el perdonis. A partir d’un trosset de veritat que et lliura encara que tu no el vulguis.

Necessitem que ens diguin la veritat per poder tornar-nos a creure les mentides i estimar-los, votarlos, castigar o perdonar. Aquí hauria de col·locar una broma, però no se me n’ocorre cap.

La veritat et secciona alguna cosa, però qui et mutila fa una cosa bona per tu: et deixa amb vida, et tracta com a igual