Europeista entre els europeistes
MANUEL MARÍN (1949-2017) Expresident del Congrés, exvicepresident de la Comissió Europea
Europeista entre els europeistes, Manuel Marín González (Ciudad Real, 1949), exvicepresident de la Comissió Europea i expresident del Congrés dels Diputats, va morir ahir a Madrid amb 68 anys, després de diversos anys de lluita contra el càncer, acompanyat per la seva dona i les seves dues filles, que el 9 de novembre encara van recollir, en el seu nom, el doctor honoris causa que li va concedir la Universitat de Salamanca, al costat del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker.
Tot i que Manuel Marín –Manolo, li deia tothom– va arribar a dalt de tot en política, va començar des de baix. Amb només 25 anys, i abans que morís Franco es va afiliar al PSOE i va treballar, primer des de la clandestinitat i després ja en la legalitat, pel restabliment de la democràcia, primer, i per a l’èxit de la transició després, sempre des del PSOE. De la generació de Joaquín Almunia, amb qui de jove va compartir pis, era del grup de polítics socialistes que juntament amb Felipe González i Alfonso Guerra van posar les bases de l’actual PSOE.
Llicenciat en Dret per la Universitat Complutense de Madrid, es va doctorar en Dret Comunitari a la Universitat de Nancy, perquè des de molt jove el va marcar la seva vocació europeista. Va ser també alumne del Col·legi Europeu, a Bruges, on es va diplomar en Alts Estudis Europeus i on va arribar a fer classes, cosa que per a ell sempre va ser un orgull. El Col·legi Europeu va ser creat a proposta de Salvador de Madariaga a començaments dels anys cinquanta, amb la idea que els graduats universitaris de diferents països hi poguessin estudiar i conviure. Per a un europeista com Manuel Marín no hi podia haver cap destinació millor, i després dels seus estudis de Dret Comunitari va arribar a presidir el consell d’administració del col·legi.
Però Manuel Marín es va forjar políticament a Espanya, al PSOE, i al Congrés dels Diputats. Va ser el diputat més jove del Congrés, elegit en les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, el 1977. Llavors era Manolito, i quan ja era president del Congrés, el seu últim càrrec públic, que va deixar el 2008, li agradava recordar la seva feina de llavors, el d’un joveníssim diputat que tenia per encàrrec transmetre als seus companys el que calia votar. No hi havia llavors el costum, com ara, d’assignar a cada vot (sí, no o abstenció) un senyal amb els dits, i per descomptat no hi havia res informatitzat, així que Manolito havia de recórrer els escons del PSOE cada vegada que hi havia una votació dient a cada grup quin era el sentit del vot. El trasllat de papers entre grups amb esmenes o transaccionals el va portar a ser un autèntic expert de la negociació, perquè sobretot creia en el diàleg i en el consens, bases de la transició i de l’Europa que va viure i en què es va fer polític. Va repetir com a diputat el 1979 i el 1982, quan amb el triomf del PSOE i l’arribada de Felipe González al poder va ser nomenat secretari d’Estat per a les relacions amb les Comunitats Europees, quan Espanya encara no formava part de les institucions europees, i va jugar un paper molt important en les negociacions per a l’ingrés d’Espanya en l’avui Unió Europea, juntament amb el ministre d’Exteriors de llavors, Fernando Morán.
De fet, Manuel Marín va ser un dels tres signants, amb Fernando Morán i Felipe González, de l’ingrés d’Espanya a la CEE (avui UE), al Palau Reial de Madrid, en presència de Jacques Delors, llavors president de la Comissió i amb qui Marín va treballar anys després. Després de l’ingrés d’Espanya com a soci de ple dret, va ser designat vicepresident de la Comissió responsable d’Afers Socials, Educació i Ocupació del 1986 al 1988, i des d’allà va ser un dels artífexs del programa Erasmus. Del 1989 al 1992 va ser responsable de les polítiques de cooperació i desenvolupament, i vicepresident de la Comissió fins al 1999.
Un any més tard va tornar a la política espanyola i va ser escollit diputat per Ciudad Real. Reelegit
Negociador de l’ingrés d’Espanya en la llavors CEE, va ser un dels artífexs del programa Erasmus
quatre anys més tard, quan arriba al poder José Luis Rodríguez Zapatero, va ser escollit president del Congrés dels Diputats en la legislatura que va haver de bregar amb l’Estatut de Catalunya, que després seria declarat inconstitucional en alguns dels seus articles pel Tribunal Constitucional.
Va ser una etapa, la de Marín com a president del Congrés, en què va haver de bregar més que amb l’oposició amb el seu mateix partit, i sobretot amb el llavors portaveu, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb qui va tenir més d’un problema perquè considerava que beneficiava més l’oposició que el seu partit, però és que Marín portava el sentit institucional per damunt de tot, malgrat que el critiquessin els seus. Potser desencisat per aquella experiència, en què molts li van atribuir que no tenia mà esquerra –era molt estricte en el compliment del reglament, perquè considerava bàsic el respecte a les normes–, va anunciar mesos abans de les eleccions del 2008 la seva retirada per dedicar-se a la lluita contra el canvi climàtic. La seva última ocupació va ser la presidència de la Fundació Iberdrola.
La capella ardent serà instal·lada avui al Congrés dels Diputats, ja que la seva família ha acceptat l’oferiment de l’actual presidenta, Ana Pastor.