Sensualitat primigènia
L’Incoronazione di Poppea
Autor: Monteverdi Intèrprets: Sabina Puértolas (Poppea), David DQ Lee (Nerone), Maite Beaumont (Ottavia/ Virtut/Dama de l’emperadriu) Orquestra: Ensemble Matheus Director: Jean Cristopher Spinosi Lloc i data: Liceu (1/XII/2017)
El Liceu ha volgut sumar el seu granet de sorra al 450è aniversari del naixement de Claudio Monteverdi, el pare de l’òpera, amb aquesta representació en concert de la seva última obra per a l’escena lírica, L’Incoronazione di Poppea (Venècia, 1642). Amb l’agrupació d’instruments originals, Ensemble Matheus i la direcció del seu fundador, un inquiet Jean-Christophe Spinosi, la celebració ha resultat atractiva però desequilibrada sobretot per un enfocament des del podi en què l’excés ha superat la finor teatral. La qualitat excelsa d’un llibret i una música sublim no han perdut modernitat en els seus 375 anys d’existència. L’extensa i complexa partitura necessita un mestre de cerimònies que sàpiga embastar la riquesa dramàtica d’una òpera sobre el poder, l’ambició, l’amor i la traïció amb el seu contrapunt còmic, irònic. Així, Spinosi brilla en els solos orquestrals amb un nervi i ritme contagiosos, passacaglia o marxa triomfal final, però en escenes de la severitat musical de la mort de Sèneca o en el lament final commovedor d’Ottavia: “A Dio, Roma!”, no hi va haver emoció, va faltar màgia, colors i sobretot profunditat. Malgrat la volubilitat de Spisosi, va destacar la riquesa sonora de l’Ensemble Matheus, amb l’arpa d’una fantàstica Flora Papadopoulos, el clau i orgue de Stéphane Fuget o la bonica sonoritat del violoncel, violes i violes de gamba. Del repartiment, va brillar la sensualitat vocal i interpretativa de la Poppea de Sabina Puértolas, un rol que té les característiques que la converteixen en la primera femme fatale de la història de l’òpera. La dolçor del seu fraseig, sempre cuidat i comunicatiu, un àngel especial que la va fer brillar en cada intervenció i un estil musical polit, la van convertir en una protagonista commovedora. Va triomfar la també pamplonesa Maite Beaumont, sobretot com a Ottavia, de vocalitat impol·luta i càlida. La mezzo es troba en un moment de maduresa feliç, com ja va demostrar en el Rossini que va inaugurar temporada al Liceu l’octubre passat.
Al Nerone capritxós vocal i escènic del contratenor David DQ Lee li va passar una cosa similar a Spinosi, carregant en excés un so alambinat i entubat, malgrat tenir un registre potent i la finor d’una emissió neta i de gran fiato.
Entre la resta de l’equilibrat repartiment va lluir el registre greu i bonic del Sèneca de Luigi de Donato, la brillantor del timbre del contratenor Filippo Mineccia com a Ottone o l’estil i teatralitat del tenor sevillà Francisco Fernández Rueda.