A Rússia pel canal de Panamà
Panamà és per a les cases d’apostes l’equip amb menys possibilitats de guanyar el Mundial. L’important és participar...
De quin país són els equips de futbol Chorillo, Plaza Amador, Atlético Veragüense, Árabe Unido, Chepo, Projuso i Sporting San Miguelito? S’ha de ser oriünd de la regió o bastant fanàtic per saber que la resposta correcta és Panamà. Cap d’aquests s’ha significat a la Champions de la Concacaf, cap juga en estadis amb capacitat per a més de cinc mil espectadors, i la selecció nacional no havia arribat mai a la fase final d’un Mundial. Fins ara.
Però Panamà –país de boxa i de beisbol més que de futbol– serà aquest estiu al Mundial de Rússia, mentre que els Estats Units, Itàlia i Holanda l’hauran de veure des de casa. I a més gràcies a una gran carambola, amb un gol fantasma que no va creuar la línia i un gol dramàtic el minut 87 que van permetre derrotar 2-1 la ja classificada Costa Rica, i a la inesperada derrota dels nord-americans per un resultat idèntic a Port of Spain contra Trinitat i Tobago, que no és una gran potència que diguem. Ha d’haver estat un càstig dels déus per tenir Donald Trump de president, i això que amb Putin s’hi avé molt (i segons les teories de la conspiració, també fan magnífics negocis).
Si a un li esmenten la paraula Panamà, pensa en el boxejador Roberto Mano de Piedra Durán, en el piloter Rod Carew (que va destacar amb els Minnesota Twins i els Califòrnia Angels a les grans lligues de beisbol els anys setanta i vuitanta), per descomptat en el canal, potser en l’exdictador Manuel Noriega, en la invasió pels Estats Units el 1989, en la filtració de papers confidencials, potser en blanqueig de diners i els paradisos fiscals...
Els seguidors de la sèrie de te- levisió Prison Break associen Panamà amb la fictícia Penitencieria Federal de Sona, domicili de Michael Scofield la tercera temporada, on els reus es desafien lliurant-se una pota de pollastre, les baralles només acaben amb la mort d’un d’ells i els vigilants observen l’espectacle des de torretes a l’estil dels camps de concentració de l’Alemanya nazi. Però futbol? Fins fa ben poc les paraules futbol i Panamà eren incompatibles, com l’aigua i l’oli.
El futbol va arribar en aquest país de 3,6 milions d’habitants al segle XIX (quan era part de la “Gran Colòmbia”) amb la construcció d’un ferrocarril que va unir els oceans Atlàntic i Pacífic a la zona de l’istme, idea promoguda pels nord-americans en l’època de la febre de l’or per afavorir els seus interessos econòmics a Califòrnia. Aquest projecte faraònic, complicat per la calor, les pluges torrencials, la insalubritat i les malalties, va provocar més de dotze mil morts, i durant molt de temps hi va haver trams que per dificultats del terreny s’havien de fer en mula. Però un benefici col·lateral va ser l’arribada dels esports europeus.
Els marins de les companyies navilieres angleses van començar a donar puntades de peu a la pilota a la ciutat d’Aspinwall (avui Colón), des d’on va arribar a la capital, i el futbol es va popularitzar entre les comunitats índies, afroantillanes i europees. Però els estudiants de classe alta i els nord-americans, per a qui Panamà va ser sempre el pati del darrere, el mateix que Cuba o Nicaragua, van impulsar el beisbol. Les obres del Canal a partir del 1903 van portar tot i això una nova onada d’enginyers alemanys i britànics, i de treballadors centre i sud-americans, quan grans clubs com el Manchester United i el Liverpool ja estaven consolidats i tenien àmplies bases de seguidors.
L’esbós d’un campionat nacional sorgeix el 1918, amb equips d’empreses com l’Standard Oval, l’American Cable i la Panama Hardware, i religiosos com l’Oratorio Festivo dels sacerdots salesians. L’actual LPF (Lliga Panamenya de Futbol) tot just va néixer el 1988, i té un format de dos tornejos l’any (obertura i clausura, com al seu dia l’Argentina), que produeix dos campions. Els dos últims han estat el Chorrillo, del barri del mateix nom a la ciutat de Panamà, i el Tauro, també de la capital.
A Rússia els canaleros tindran com a rivals dues potències europees (Bèlgica i Anglaterra) i una d’africana (Tunísia). És l’equip amb menys possibilitats d’aixecar el trofeu segons les cases d’apostes. Entrenats pel colombià Hernán Darío Gómez, formen un conjunt veterà que fa molt de temps que està junt, concedeix pocs gols però en marca encara menys. La seva estrella, Román Torres, juga als Seattle Sounders. Suez va ser una de les grans desfetes de la política exterior britànica. Els anglesos esperen que un altre canal, aquesta vegada el de Panamà, no se’ls torni a entravessar.
El futbol va arribar al segle XIX amb la construcció d’un ferrocarril per unir l’Atlàntic i el Pacífic