“A Kim Jong-un l’obliguen a vestir-se com el seu avi”
Tinc 74 anys. Vaig néixer a Manxúria (Xina) i visc a Seül (Corea). Soc escriptor. Estic casat i tinc tres fills (30, 44 i 46). Política? Pau i reconciliació a la península coreana! No soc religiós. Lluito perquè els artistes i creadors de les dues Corees
Vostè és sud-coreà, oi? Però la meva mare va néixer a Corea del Nord, d’allà és tota la família materna.
Què en sap, d’ells?
Poca cosa. Ens va separar la frontera que va traçar l’armistici firmat el 1953 entre els EUA i la Unió Soviètica, i que passa pel paral·lel 38. Els vaig visitar als anys 70, i això em va costar ser empresonat.
Qui el va ficar a la presó?
La dictadura sud-coreana de llavors. Jo només volia veure els meus parents i establirhi contactes culturals.
Culturals?
El meu activisme ha estat sempre cultural. Lluito perquè contactin artistes, creadors i escriptors de les dues Corees: és la millor manera d’acostar-nos i agermanar-nos!
I com va entrar a Corea del Nord?
Per la frontera xinesa. En sortir, vaig marxar a Europa: sabia què m’esperava si tornava.
Ser acusat d’espionatge, suposo.
Vaig decidir tornar a casa, em van jutjar i em van condemnar: van ser cinc anys a la presó!
Què va sentir a Corea del Nord?
Emoció i desesperació. Emoció quan vaig veure el país devastat, reduït a cendra, retornat a la prehistòria... Vaig sentir compassió. Em va admirar veure la seva gent com s’aixecava i reconstruïa el país. I em va desesperar el fort control personal que pateixen pel seu règim.
No li va passar res, venint del sud?
Em van posar un guia que em controlava. Jo era amic del líder nord-coreà, Kim Il-sung.
De debò?
Sí, el vaig conèixer, era un home molt culte, llegia molt. Era un dictador, també. Va morir el 1994 i el va succeir Kim Jong-il, pare de Kim Jong-un, l’actual líder des del 2012.
Això és una monarquia!
És un règim dinàstic, però no es pensi que Kim Jong-un és totpoderós.
Ah, no?
El buró polític del Partit dels Treballadors li diu el que ha de fer. Per què es pensa que porta aquest vestuari tan ridícul?
No m’hi he fixat.
Sembla un pallasso: vesteix com als anys cinquanta, com en temps del seu venerat avi, perquè així els agrada als generals.
A ell també li interessa identificar-se amb l’avi, suposo.
També. El seu avi va crear el país i el va consolidar davant les grans potències del món.
Doncs ara Trump està molt enfadat... Els Estats Units i el Japó es neguen a donarli el gust a Corea del Nord de reconèixer-la diplomàticament, cosa que diluiria la tensió i frenaria l’escalada militar.
N’està segur?
Jo crec que sí, i per això m’esforço a bastir ponts des de la cultura. O entrarem en una altra guerra freda.
Què diferencia els coreans del sud i els del nord?
Gairebé res: la mateixa llengua, la mateixa cuina... El plat típic és el kimchi: col fermentada amb pa i salsa picant de pebrot vermell. Si ajuntes dos coreans, un del nord i un altre del sud, als deu minuts són família.
Com era la seva, els seus pares...?
El pare, sud-coreà, negociava amb peces de motors a la Xina dels anys quaranta, i per això jo vaig néixer allà.
Recorda alguna cosa de Manxúria?
No, vam anar aviat al poble de la meva mare. En el meu primer record, amb tres anyets, estem els meus pares, el meu germà i jo travessant el paral·lel 38. Recordo la por de la mare, que em duia en braços...
Por de què?
Soldats soviètics i dels Estats Units, cara a cara, controlaven el pas fronterer: i si se’ls escapava un tret? I si ens separaven?
Va anar bé?
Sí, però m’entristeix que hi hagi deu milions de coreans dels dos costats que no poden veure els parents. És el que a mi m’importa: com està la gent.
I com està la gent al nord?
Tenen feina, habitatge i menjar, però els falta llibertat personal i connexió amb la resta del món.
No poden tocar el dos...
Es juguen la vida si ho intenten, però alguns ho fan: hi ha 300.000 nord-coreans fugits. Els nord-coreans ho estan passant molt malament per la crisi i el bloqueig econòmic.
I els sud-coreans?
Ho explica amb humor negre la famosa cançó Gangnam style.
Ho diu de debò, o és broma?
Explica com un barri benestant s’erigeix sobre la mort d’obrers en un magatzem que s’ha esfondrat: això va passar de debò!
Capitalisme desbocat?
Capitalisme irresponsable: no considero acceptable que Corea del Sud sigui el país de l’OCDE amb més accidents laborals, amb la taxa més elevada d’hores treballades i amb l’índex més alt de suïcidis: 43 suïcidis al dia és una barbaritat.
Però és una democràcia.
Sí, això sí. Disset milions de persones ens vam manifestar i ens vam guanyar les eleccions lliures l’any 1987. I ara confio que siguem capaços de conjurar-nos per corregir aquestes desgràcies, millorar les nostres vides i agermanar-nos tots els coreans.
VÍCTOR-M. AMELA