Londres pacta amb la UE un divorci que li surt car
oeMay cedeix per poder negociar sobre l’acord comercial i de seguretat oeEls britànics assumeixen un deute de 45.000 milions
Encara era de nit a Brussel·les quan la primera ministra britànica, Theresa May, va travessar ahir les portes de la Comissió Europea. Eren les 6.54 hores del matí. La va rebre a la porta el seu president, JeanClaude Juncker. A la seva oficina, a la planta 13a del Berlaymont, l’esperaven amb l’esmorzar servit i un document històric, per extraordinari, sobre la taula: l’acord de divorci del Regne Unit i la UE.
El text ultrapassa les velles línies vermelles de Londres sobre el cost del Brexit (pagaran fins a 45.000 milions d’euros); la jurisdicció del Tribunal de Justícia de la UE sobre els tribunals britànics (es prolongarà una dècada més) i l’aplicació a la frontera nord-irlandesa (no es descarta que l’Ulster continuï formant part del mercat únic europeu). Molt per empassar-se a Londres, però en deu minuts el cap de gabinet de Juncker, Martin Selmayr, va donar el senyal esperat.
‘Habemus acord’, va venir a dir, amb una foto a Twitter d’una fumata blanca, un símbol papal potser poc apropiat tenint en compte que va estar a punt de frustrar-se per l’oposició del partit protestant nord-irlandès DUP, del suport del qual depèn des de juny el Govern de May. Dilluns els unionistes li van impedir de firmar la solució proposada per a la frontera entre l’Ulster i Irlanda, un territori on el que està en joc no és només la lliure circulació sinó la pau.
“La primera ministra May m’ha assegurat que [l’acord] té el suport del Govern britànic, va explicar poc després Juncker en roda de premsa. Sobre aquella base, la Comissió Europea va concloure que han fet “prou progressos” sobre el divorci (diners, drets ciutadans i frontera nord-irlandesa) per passar a la segona fase de la negociació –l’acord comercial i seguretat comuna– i així els ho va recomanar als Vint-iset. Els líders europeus prendran una decisió la propera setmana.
Un any i mig després del referèndum del Brexit, està tot pràcticament per negociar: des del període transitori de dos anys que Londres demana per adaptar-se al xoc que serà el Brexit per a empreses i ciutadans, als termes de la seva futura relació comercial i política, el que més interessa a totes dues parts.
“Hem dedicat massa temps a la part més fàcil de la negociació”, va lamentar el president del Consell Europeu, Donald Tusk. “És difícil trencar. Però més difícil encara és trencar i construir una nova relació”, va deixar caure després de reunir-se amb Theresa May, a dos quarts de nou del matí.
Per què tantes presses? Si Londres volia obtenir aquest any la llum verda del Consell Europeu, l’acord s’havia de firmar ahir. Tusk ja havia cancel·lat un viatge a Israel esperant una visita de la líder britànica que no es va produir mai i ahir havia de volar a Hongria. May es jugava la seva supervivència política. Brussel·les, no tant. Aquesta ha estat i serà la força de la UE: una part té més a perdre que l’altra, encara que cap de les dues no tingui res a guanyar.
Després de quatre dies de negociacions frenètiques a Londres, Dublín i Belfast, May va volar de matinada a Brussel·les per desbloquejar l’acord. Al capítol de ciutadans, que afecta més de 3,5 milions de comunitaris residents al Regne Unit i 1,5 de britànics a la resta de la Unió, Londres s’ha compromès a garantir-los el dret a residir, estudiar i treballar, reunificar famílies i rebre assistència sanitària després del Brexit. També per als fills encara no nascuts dels que siguin titulars d’aquells drets, que es podran adquirir fins a la data de sortida del Regne Unit del club. Londres ha hagut de transigir sobre com garantir el seu compliment i ha acceptat que durant vuit anys (més els dos del període transitori) les sentències del Tribunal de Justícia de la UE siguin d’aplicació.
El Govern britànic es va negar durant mesos a parlar de diners. Pel cap alt, 20.000 milions, va dir May aquest estiu. Al final, va assumir que sense posar alguna cosa més realista sobre la taula no hi hauria acord amb Brussel·les. L’acord recull un mètode de càlcul pel qual Londres assumeix que abonarà les
LA FACTURA DEL BREXIT Londres assumeix que tindrà un deute amb la Unió Europea d’uns 45.000 milions
L’acord de separació permetrà començar a negociar la transició i els acords futurs
EL DIA DESPRÉS DEL BREXIT
contribucions que li correspongui del pressupost comunitari el 2019 i el 2020, els compromisos de pagament futurs i altres obligacions financeres (préstecs i fons d’ajuda internacional, pensions de funcionaris, entre d’altres). Després de descomptar-se la seva part dels actius (contribucions al Banc Europeu d’Inversions i el Banc Central Europeu, per exemple), la xifra resultant de la factura rondaria els 40.000 o 45.000 milions d’euros. No estarà mai clara: s’anirà pagant així que sorgeixin les necessitats, que es prolongaran durant dècades.
El Govern britànic manté la seva intenció d’abandonar no només la UE sinó també el mercat únic i la unió duanera. A Irlanda del Nord, aquesta situació obligaria a aixecar fronteres físiques, una cosa que les dues parts volen evitar tant sí com no per no posar en perill els acords de pau de Divendres Sant. Brussel·les va proposar que l’Ulster, després del Brexit, mantingués alineada la seva regulació amb la UE. Els aliats de May a Belfast es van negar a acceptar res que diferenciés Irlanda del Nord de la resta del Regne Unit. El problema no està resolt encara, però la fórmula pactada garanteix que no hi haurà fronteres físiques entre els dos territoris, encara que cal veure com: “A falta d’una solució pactada, el Regne Unit mantindrà un alineament ple amb les normes del mercat únic i la Unió duanera que donen suport a la cooperació entre el nord i el sud”. Dublín va celebrar el compromís.
Tusk va enviar ahir als governs dels Vint-i-set la seva proposta sobre com afrontar la segona fase de la negociació. La UE i el Regne Unit podran començar a parlar de l’abast del futur acord comercial i de seguretat comuna, però legalment no podran firmar-lo fins que el país no surti del club (tampoc no donaria temps a pactar res en el temps que queda). La incertesa sobre el futur persistirà. Londres ha demanat dos anys de període transitori perquè les seves empreses es preparin per al Brexit. La UE acceptaria que el Regne Unit continuï formant part del mercat únic i la unió duanera dos anys més després del Brexit (29-3-2019) però només si aplica tota la seva normativa i surt de les seves institucions, la qual cosa significa que haurà d’aplicar decisions que no ha votat. També aquí afloren problemes territorials: després del Brexit cap acord entre la UE i Londres no podrà aplicar-se a Gibraltar sense el suport d’Espanya. És a dir, Madrid podrà vetar que el Penyal continuï gaudint dos anys més de la pertinença al club. May té davant seu una doble batalla la propera setmana: amb els líders europeus a Brussel·les i amb els seus a Londres.