Pere Sureda
Navona publica la completa i definitiva versió d’‘El conde de Montecristo’, la mítica obra d’Alexandre Dumas
L’editor de Navona, Pere Sureda, somiava fa temps amb El conde de Montecristo. Pensava que les traduccions a l’espanyol de l’obra de Dumas eren dolentes o incompletes. Ara en publica una de nova i rigorosa de José Ramón Monreal.
Fa temps que Pere Sureda, editor de Navona, somiava amb El comte de Montecristo. Una assignatura pendent que el perseguia. “Per mi era ineludible tornar Dumas al pedestal que la literatura universal ja li tenia reservat, i que en espanyol quedava en mans de males traduccions o llibrets juvenils resumits. Això no podia durar ni un segon més”.
Ia El conde de Montecristo li faltava, en espanyol, d’una edició que complís aquests requisits. “Cap editorial no s’havia preocupat per aquest tema. Estic molt orgullós de la feina de José Ramón Monreal i estic segur de la repercussió que tindrà aquesta versió, ara com ara l’única completa i definitiva. Dantès ha ressuscitat”, afegeix Pere Sureda.
Considerat un dels clàssics més populars de tots els temps des de la seva creació, l’any 1884 (tot i que es va publicar en una sèrie de divuit lliuraments durant els dos anys següents), El comte de Montecristo ha estat part de la formació cultural de diverses generacions de lectors d’arreu d’Europa.
És difícil d’oblidar, la història d’Edmond Dantès, obligat a complir una condemna que no mereix a la sinistra presó del castell d’If. Dantès. Tretze anys de malson. Fins aleshores només ha estat un jove tranquil i honrat mariner que volia casar-se amb Mercedes. La seva vida es trenca quan Ferdinand, el seu millor amic, desitjós de robar-li la promesa, el traeix vilment.
“És una obra equiparable a les millors de Victor Hugo i tan fascinant com Les il·lusions perdudes de Balzac –afirma Monreal–, una acerba crítica al poder en sentit extens de la França de Lluís Felip, en què sa majestat el diner havia pujat al tron de França, una realitat perfectament equiparable a la dels nostres dies”.
Les seves legions de seguidors van patir i van respirar amb la torturada i triomfal figura de Dantès, personatge que Dumas va adoptar després d’inspirar-se en una història real trobada en les memòries d’un home anomenat Jacques Peuchet. J.M. Caballero Bonald deia que topar amb El comte de Montceristo equivalia a descobrir un territori d’impagables recompenses sensitives. “L’aventura de viure elevada al nivell més apassionant”.
És la novel·la que li hauria agradat escriure a Gabriel García Márquez, segons ell mateix va confessar. I la seva revenja, com diria Pérez-Reverte, “l’única possible en aquell i en aquest món de tafurs i pocavergonyes. Una revenja que també és la nostra”.
Alexandre Dumas (Villers-Cotterêts, França, 1802-Sena Marítim, França, 1870) va ser figura clau del segle XIX francès. Autor de novel·les inoblidables com Els tres mosqueters o Vint anys després, de les quals s’han fet innombrables adaptacions cinematogràfiques, aborda a El comte de Montecristo conceptes eterns com la revenja, la veritat, el perdó o la justícia.
Actualment a Europa només hi ha tres edicions corregides i posades al dia de l’obra: la italiana d’Einaudi, la francesa de Robert Laffont
“Només hi havia dues edicions més a Europa corregides i posades al dia: la d’Einaudi i la de Laffont”
i, finalment, aquesta de Navona. Es tracta, doncs, d’un gran repte literari europeu en llengua espanyola.
La traducció? Ha estat una empresa descomunal, diuen els editors. “Per fer-la hem agafat com a referencia el text fixat per Claude Schopp per a l’editor Robert Laffont (París, 1993), que suposa un abans i un després en l’edició de l’obra de Dumas”, explica Monreal, autor la versió que ens ocupa.
“Dumas escrivia una pàgina en un quart d’hora, gairebé sense corregir i sense puntuació, per estalviar temps. Això comportava inevitablement distraccions i lapsus, com en trobem en Balzac. Però malgrat aquests petits defectes, no queia mai en els clixés d’un escriptor vulgar”, afegeix Monreal.
La seva dificultat és una altra, ens recorda el traductor. Stevenson ho va expressar així referint-se ala disfressa deshonesta de la traducció: “No hi ha estil més intraduïble, lleuger com a nata batuda, resistent com la seda, prolix com un conte de velles, concís com el despatx d’un general, amb tots els seus defectes... però no resulta mai carregós, sense mèrit, sinó d’una precisió inimitable”.
Monreal, que considera que traduir Dumas li ha comportat la felicitat professional més gran de la seva vida, expressa el seu deute amb les excel·lents edicions anotades de Gilbert Sigaux (La Pléiade, 1981) i la italiana de Margheritta Botto (Einaudi, 2014). “El comte de Montecristo necessitava ser recuperat per a la història de la literatura com el gran clàssic que és, després d’un llarguíssim descrèdit sofert per part dels doctes. Era urgent una edició crítica i anotada”.
“El 28 de febrer del 1815 el guaita de Notre-Dame-de-la-Garde va assenyalar la presència del veler de tres pals el Pharaon, procedent d’Esmirna, Trieste i Nàpols (...) Com de costum, l’esplanada del fort Saint-Jean s’havia omplert de curiosos; perquè a Marsella l’arribada d’un vaixell sempre és un gran esdeveniment...” Així comença aquesta obra d’Alexandre Dumas (pare) i Auguste Maquet (tot i que aquest últim no va figurar mai en els títols perquè el primer va pagar una elevada quantitat de diners perquè fos així).
Mil dues-centes pàgines després, la popular novel·la tanca amb aquestes paraules: “Estimat, el comte acaba de dir-nos que tota la saviesa humana s’enclou en aquestes dues paraules: confiar i esperar”.