Hana Kanjaa
Hana Kanjaa recupera aquell dia del 2011: un accident a l’aire per poc no li costa la vida
L’any 2011 Hana Kanjaa (40) va tenir un accident quan li va fallar el paracaigudes mentre practicava un dels seus salts lliures. Es va mantenir quatre hores penjada del sortint d’una muntanya. La seva història és un exemple de supervivència.
Singin’, don’t worry about a thing, cause every little thing gonna be all right Bob Marley
Aquell dia del 2011, abans de saltar des del penyal d’Ifac, Hana Kanjaa va sentir que alguna no rutllava. –Sí, una premonició –diu. Calp s’obria als seus peus. El salt era raonablement senzill. Una altura de 330 metres. Ni una ràfega de vent. Hana Kanjaa s’entregaria a una caiguda lliure de quatre o cinc segons i després obriria el paracaigudes. Ho havia fet altres vegades. Feia tres anys que practicava el salt lliure. Sabia de què anava tot això. –Per què ho feia? –El salt base té a veure amb l’ego. Els esports extrems això ho tenen present. De vegades no tens de ganes de saltar, però ho fas pel que diran. –Per això va saltar? –Ja era a dalt. Equipada i connectada amb el salt. Havia visualitzat l’exercici. Quan fas això, ja t’empenys a viure l’experiència. Surt l’adrenalina. Va saltar. Tot anava bé. Fins que va començar a anar malament. Va obrir el paracaigudes i llavors tot l’aparell es va girar a l’aire. De sobte es va veure volant a gran velocitat cap a la paret. –Va veure passar la seva vida per davant? –El que va passar és que el temps es va alentir. Vaig tenir temps de mirar amunt i veure que havia girat 180 graus. M’havia encarat cap a la paret. De sobte tot anava molt lent, i sap per què? –Digui. –És un mecanisme mental. Quan el cervell detecta el perill, s’accelera dramàticament. Et fa creure que el temps s’ha aturat. Ho fa perquè està buscant solucions. Jo vaig tenir temps per dir-me: ‘m’està passant a mi?’.
Hana Kanjaa m’ensenya una foto. Apareix ella amb set saltadors més. S’hi havia retratat l’any 2009 a Lauterbrunnen, a Suïssa. Tres d’ells han mort mentre practicaven el salt al buit.
–En vídeo, havia vist molts accidents. Entenia que allò havia passat a altra gent. Però a mi? Quan ho vaig pensar vaig comprendre que m’estava preparant per morir, i aquesta és la causa número u d’accidents en el salt base. –Com va poder passar això? –En l’esport de risc sempre passa una cosa que no pots controlar. –I com se’n va sortir? –Vaig treure el peu per protegirme. Quan vaig picar a la paret em vaig trencar el turmell dret. I després el miracle. El paracaigudes va quedar enganxat en un sortint de la paret. Això no passa mai. El més normal és que el paracaigudes es reculli, o s’estripi. I que el saltador piqui una vegada i una altra contra el penyal mentre cau.
–I què l’espantava més? La mort o els cops?
–Totes dues coses. El dolor... Veia les puntes de les roques, i això m’imposava molt. Mirar avall i veure aquella base...
Aferrat al sortint, el paracaigudes va aguantar. Hana Kanjaa s’hi va passar quatre hores. Quatre hores esperant que pugessin a rescatar-la. Va suspendre el temps cantussejant. Bob Marley, Everything’s gonna be alright. Portava el mòbil a sobre. Va aconseguir treure’l de la butxaca: va parlar amb l’Antulio, el seu marit, que l’observava de més amunt. Va arribar a acomiadar-se’n. Sentia un dolor insuportable al calcani. –Encara li fa mal el turmell? –No en fa mal, ara mateix. Però al final del dia...
Va pensar que la tela s’estriparia. Continuava preparant-se per morir.
Al migdia la va baixar en José, José Marchante. –El meu primer heroi. –Li va canviar la vida? –No immediatament. Però des d’aleshores vaig començar a prendre una altra mena de decisions.
Hana Kanjaa no ha tornat a saltar. Un mes després de l’accident es quedava embarassada. Té dues filles, la Randa (cinc anys) i la Sirah (3). En fa sis anys que dona voltes a les coses. Ho explica al seu blog (hanakanjaa.com) i en un llibre d’èxit, Querida incertidumbre: te lo debo todo (Conecta).
–Com em puc atrevir a tornar a saltar? Ara que soc mare, em sembla una irresponsabilitat. –I el seu marit? –Tampoc. –I si algun dia l’hi demana alguna de les seves filles?
–L’animaré al paracaigudisme. Però si és salt base, me’n faré creus... Intentaré que ho faci des de la consciència. Sap què? Diuen que el salt base és com una mena de suïcidi avortat. Evites la mort obrint el paracaigudes...
–I com hi havia arribat? –Abans havia fet de tot. Hana Kanjaa surt d’uns orígens d’escassetat. Era la mitjana de quatre germans. El pare venia del Marroc. Va arribar a Madrid de jove. Tenia uns pantalons estripats i 600 pessetes a les butxaques. Són 3,5 euros. Va treballar del que podia. Per exemple, a l’obra del metro de Madrid. La mare els cosia la roba. –Però hi havia amor i estàvem units. Hana Kanjaa volia ser yuppie. Va estudiar Publicitat i Relacions Públiques. Parlava quatre idiomes. Va ser una alumna brillant. Va acabar de cambrera, missatgera i teleoperadora. També va tenir bulímia. –Com és? –No trobava el meu lloc. –I ara? –He après a controlar la por.