Maureen Marozeau

Del robatori de la ‘Mona Lisa’ als dubtes sobre l’autenticitat de Nefertiti

Maureen Marozeau explica en Un Van Gogh en el gallinero històries inversemblants o detectivesques d’obres mestres, des del bust de Nefertiti fins al Gernika de Picasso, passant per Rafael, Goya, Courbet o Van Gogh.

De suplir un vidre trencat en un galliner d’Arles a finançar en els seus viatges pel món la creació d’un gran museu rus. La rocambolesca història del Retrat del doctor

Félix Rey, el quadre que Van Gogh va regalar al jove metge que el va atendre el 1888 poc després de tallar-se una orella arran de la disputa que va tenir amb Gauguin, és com un d’aquells thrillers on cada nou capítol sorprèn amb un gir inesperat. Rescatat per casualitat del rònec destí a què l’havia condemnat el seu primer propietari –la considerava una tela “ridícula” i “inversemblant”–, estarà penjada més tard als luxosos salons del palau del col·leccionista rus Serguei Sxukin, després serà confiscat pels bolxevics i relegat a un soterrani per Stalin per pertorbador i malsà per a la ment dels honestos treballadors soviètics, amenaçat fins i tot de desaparèixer sota les flames... fins que, ja als anys setanta, traspassarà el teló d’acer amb les obres mestres del museu Puixkin i l’Hermitage embarcant-se en gires interminables que es convertiran en una sucosa font d’ingrés per a les arques russes...

La història, en què s’entrecreuen les reclamacions de propietat per part dels hereus de Sxukin, l’explica la periodista i historiadora de l’art Maureen Marozeau a Un Van Gogh en el gallinero. Y otras historias increíbles del mundo del

arte (Edhasa), un assaig que es llegeix com una novel·la detectivesca. Marozeau rastreja les vides turbulentes de dotze obres mestres marcades per les fosques passions dels qui hi van ensopegar. Dels obscurs tripijocs de museus que es lucren exhibint-les –l’autora els coneix bé: ha treballat al Met de Nova York, el Louvre i el Museu d’Art i Història de Ginebra– fins a la cobdícia dels col·leccionistes, l’alienació mental de pertorbats que van voler eliminar-les, els conflictes armats o els fanatismes religiosos o polítics. I és a través d’aquestes tribulacions sovint desconegudes que Marozeau construeix un retrat per moments demolidor de les bambolines de l’art.

“La bellesa del bust de Nefertiti, que és l’orgull del Neus Museum de Berlín, és tan moderna que no fa falta explicar el seu atractiu. Però no és sospitosa, tanta modernitat?”. Ja a les primeres pàgines, Maureen Marozeau destapa la caixa dels trons posant sobre la taula la discutida autenticitat d’una icona extreta de manera tèrbola del territori egipci i a la qual s’atribueix una antiguitat de trenta-tres segles i mig. “Un falsificació, a parer meu, executada per un artista amb una producció habitual que pertany més als aparadors de les perruqueries que a l’escultura; el seu caràcter de falsedat era invisible, perquè corresponia al gust dominant de l’època en què allò es va llançar al mercat”. L’autora cita André Corboz, un historiador de l’art de Zuric que corroborava així la tesi defensada per l’egiptòleg Henry Stierlin (Le buste de Nefertiti, une imposture de l’égyptologie?), que durant anys va anar reunint dubtes, sospites i indicis, tot i que cap prova irrefutable: l’arqueòleg Ludwig Borchardt no va documentar la troballa el 1924 i va intentar evitar que s’exhibís al museu de Berlín; les característiques tècniques de la peça, amb les espatlles tallades en vertical, molt en voga en l’art occidental dels segles XIX i XX però que no apareix en cap altre cas de l’art egipci; els trets de la cara, tan d’acord amb l’ideal femení depurat i distant que dominava el 1920...

“Una perfecció gèlida, una expressió sense vida, on no es percep cap estil propi de l’època: una obra d’art falsificada”, deia, donant-li la raó, l’egiptòleg bavarès Dietrich Wildung sis anys abans de ser nomenat director... del Museu Egipci de Berlín. El seu discurs canviarà radicalment. La teoria és que l’afer podria ser a causa d’un engany involuntari (Borchardt hauria manat realitzar un bust utilitzant els materials i pigments trobats en l’excavació de Tell al-Amarna),

que ni a Berlín ni a Egipte no els interessa aclarir.

Nerfertiti va seduir Hitler i tot, que es va apoderar del bust i davant la imminent arribada de l’Exèrcit Roig a Berlín va ordenar portar-lo a les mines de sal de Merkers-Kieselbach, a Turquia, on els nazis van dipositar totes les seves reserves monetàries. En una altra mina de sal, la d’Altaussee (Àustria), entre els 6.500 quadres apilats en prestatgeries construïdes a diversos metres sota terra, els Monuments Men van trobar el 1945 el quadre amb què el Führer s’havia obsessionat durant anys: L’astrònom. “Vull aquell Vermeer”, havia dit abans d’arribar al poder. Confiscat de la col·lecció Rothschild i emmagatzemat temporalment al museu Jeu de Paume, que els alemanys van utilitzar entre 1940 i 1944 com a magatzem de les obres espoliades als jueus, Hitler el va escollir amb quaranta quadres més per a la seva col·lecció particular i va manar traslladar-lo en un tren especial i custodiat fins al castell de Neuschwanstein, a Baviera. “El dictador, amb uns lamentables coneixements de la història de l’art, no es va adonar mai d’un detall significatiu en el segon pla de L’astrònom: la reproducció de

Moisès salvat de les aigües. El primer profeta”, ironitza Maureen Marozeau.

L’autora s’endinsa en altres terrenys pantanosos, com la complicitat que durant anys van mantenir alguns museus, sobretot americans, amb el comerç il·lícit d’art. Marozeau relata la història de la

Venus Morgantina, de finals del segle IV a.C., adquirida als vuitanta pel Getty Museum de Los Angeles. Tot indicava que l’estàtua havia estat escamotejada per saquejadors nocturns d’excavacions arqueològiques que pul·lulaven pel sud d’Itàlia i Grècia. Als plecs del vestit encara hi havia restes de terra, i dues escletxes transversals, a l’altura dels malucs i els genolls, feien pensar que l’estàtua s’havia tallat en tres parts per facilitar-ne el transport i després s’havia tornat a acoblar molt de pressa. El museu va aprovar de comprar-la per 20 milions de dòlars malgrat l’oposició del llavors director de l’Institut de Conservació del Getty, Luis Monreal , que després seria director de la Fundació La Caixa: “És, ras i curt, irresponsable considerar la possibilitat de comprar aquest objecte”. El temps li va donar la raó. El 2010 la deessa emprenia el camí de tornada a Itàlia amb 40 objectes més procedents d’excavacions il·legals. Les intrigues no s’acaben aquí. A

Un Van Gogh en el gallinero també hi tenen un paper protagonista els lladres. “No em truqueu llevat que cremi el Louvre o robin la Gioconda”, va dir el sotssecretari de Belles Arts, Étienne Dujardin-Beaumetz, abans de sortir de vacances. 21 d’agost del 1911, dilluns. Dia de tancament, manteniment i neteja. A les set del vespre dos obrers la veuen al seu lloc. Dues hores més tard havia desaparegut. “Aquell matí Vicenzo Peruggia, obrer de 30 anys que coneix el Louvre de la feina que feia com a vidrier a la pinacoteca, fa marrada pel museu i entra per la porta Jean-Goujon”, escriu Marozeau. El jove allibera la peça, l’embolica amb la seva granota blanca de treballar i surt pel mateix camí. Durant mesos la guarda al seu apartament. En algun moment diria que “estava segur que el quadre havia format part dels trofeus recollits durant les campanyes napoleòniques”. Per què l’havia de robar? Per tornar-lo a Itàlia, va declarar el lladre, que després d’oferir la seva presa als marxants italians va ser detingut en un hotel de Florència amb la Mona Lisa amagada sota el matalàs.

Cinquanta anys després, el 1961, A l’esquerra, els Monuments Men mostrant el rescat de L’astrònom de Vermeer a la mina de sal d’Altaussee el 8 de maig del 1945. A la dreta, el bust de Nefertiti, La Gioconda de Leonardo Da Vinci al Louvre i el Retrat del doctor Félix Rey, de Van

Gogh. desapareix de la National Gallery de Londres el Retrat del duc de Wellington, de Goya, robat en aquest cas per un Robin Hood de les arts que en missatges a Scotland Yard i a diferents diaris reclamava diners per a una fundació benèfica destinada a l’objectiu que la gent gran i sense recursos pogués veure la televisió sense pagar el cànon. Havia entrat i sortit per una finestra oberta al lavabo d’homes que donava a un carreró. El van condemnar a tres mesos pel robatori del marc que no va tornar mai. Pel robatori de la tela no el van poder imputar perquè no hi va haver intenció criminal.

El llibre rastreja també el paper polític actiu que va tenir el Guernica de Picasso “davant el cinisme d’aquells a qui un quadre trastorna més que l’atrocitat de la guerra”, s’endinsa en l’origen de L’origen

del món de Courbet (la dona estava embarassada, tal com observen els obstetres?) i construeix un autèntic relat de suspens entorn de

L’anyell místic de Hubert i Jan Van Eyck, un misteri que continua sense resoldre.

EL LLIBRE ‘Un Van Gogh en el gallinero’ retrata les bambolines de l’art a través d’obres icòniques

L’AUTORA

Historiadora de l’art, Maureen Marozeau ha treballat en museus com el Louvre o el Met