La falla de l’Est
Hi ha focus la lluminositat dels quals oculta tot el que hi ha al voltant en una foscor forçada. Aquest dimecres, mentre el món sencer s’arremolinava davant els televisors per veure com Donald Trump tirava per terra un treball diplomàtic de dècades en el complex conflicte israeliano-palestí –reconeixent Jerusalem com la capital d’Israel–, al tauler d’Europa es movia una peça important. Al Castell de Praga, on el 1614 van ser llançats per la finestra tres representants imperials –fet que va ser el detonant de la Guerra dels Trenta Anys i va consagrar, de passada, l’expressió defenestració– , el president de la República Txeca, Milos Zeman, socialdemòcrata i excomunista convertit a la xenofòbia antiislàmica i a l’euroescepticisme, va designar primer ministre un altre no menys controvertit personatge: Andrej Babis, l’anomenat Trump txec.
Igual com l’inquilí de la Casa Blanca, el nou primer ministre txec és un empresari –la segona fortuna del país, calculada per Forbes en 4.000 milions de dòlars– que diu voler dirigir la República Txeca com si fos una empresa, un home que presumeix de parlar amb franquesa, es diu perseguit pels mitjans de comunicació que no controla directament, menysprea els immigrants tret que siguin d’origen eslau i rebutja l’entrada en la zona euro. Euroescèptic variable, està investigat per un cas de presumpta corrupció precisament en la recepció d’ajuts europeus.
Als seus 63 anys i al capdavant d’un moviment populista batejat Aliança de Ciutadans Descontents (ANO, en les sigles en txec, que volen dir sí), Andrej Babis va obtenir en les eleccions de l’octubre passat el primer lloc amb el 29,6% dels vots i 78 dels 200 escons en joc. És lluny de la majoria absoluta i té de temps fins al gener per intentar aconseguir que algun dels altres partits de la Cambra el deixi governar ni que sigui en minoria (potser els comu- nistes, que ja s’hi han mostrat disposats, o els ultres del txec-japonès Tomio Okamura). Però, mentrestant, la setmana que ve s’asseurà en la seva primera cimera europea, disposat a alinear-se amb els seus col·legues del grup de Visegrad en el seu rebuig de les quotes de refugiats.
Si certs trets de la seva trajectòria i del seu caràcter l’acosten a la personalitat de Trump –“Només cal veure com pateix en el Parlament forçat a escoltar els altres”, declarava al New York Times el politòleg txec Jiri Pehe–, d’altres l’aproximen a l’italià Silvio Berlusconi. Perquè si és cert que Babis ha construït la seva fortuna a partir de la indústria agroalimentària i química, també ho és que a partir d’aquí controla dos dels diaris de més circulació, una emissora de ràdio i una televisió.
Andrej Babis, si aconsegueix el mes que ve l’aval del Parlament, se sumarà a la llista –creixent– de líders de l’Europa de l’Est, els més recentment arribats a la UE, reticents a assumir les obligacions de la solidaritat europea, refractaris a les iniciatives de Brussel·les i amb un discurs i una pràctica polítiques que posen de vegades seriosament en qüestió els principis mateixos de la democràcia liberal. Vet aquí els exemples del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i del polonès Jaroslaw Kaczynski, líder del partit Llei i Justícia i autèntic home fort del país, que ahir mateix va perpetrar al Parlament el cop definitiu a la independència judicial, en un clar desafiament a les autoritats europees. Per què els tres països de l’antic Pacte de Varsòvia que van estar a l’avantguarda dels intents de reforma i democratització dels règims comunistes –l’aixecament d’Hongria el 1956, la primavera de Praga del 1968, la revolució del sindicat polonès Solidarnosc el 1980– són avui l’avançada de la reacció antiliberal i antieuropea al continent? La història explicarà algun dia aquest fenomen, que s’estén també a altres països del centre del continent: la mateixa deriva ha començat a veure’s també a Àustria, on el jove primer ministre electe, el conservador cristià Sebastian Kurz, ultima aquests dies un acord de govern –que podria veure la llum just abans de Nadal– amb els ultradretans de l’FPÖ.
L’antiga frontera del teló d’acer sembla estar convertint-se avui en una falla tectònica, una línia de fractura entre dues Europes que podria posar seriosament en qüestió la cohesió i el futur de la Unió Europea. Fa un mes, el setmanari alemany Der Spiegel va revelar el contingut d’un document secret del Ministeri de Defensa germànic sobre els possibles desafiaments estratègics en l’horitzó de l’any 2040. L’anàlisi planteja fins a sis escenaris possibles, la majoria dels quals tenen justament l’epicentre en la falla de l’Est: la possibilitat que un grup de països comunitaris es posi del costat de Rússia i adopti el seu model polític i econòmic, la sortida d’algun d’ells de la UE, la desintegració pura i simple a causa de la deserció del bloc de l’Est per formar un nou club, o l’ascens de les forces populistes d’extrema dreta per implantar règims de capitalisme d’Estat a imatge i semblança del de Vladímir Putin...
Rússia ja fa un temps que cultiva determinats dirigents i grups polítics de l’òrbita nacionalista i populista a Europa, amb especial força a l’Est, i la seva aproximació a l’Hongria de Viktor Orbán ha culminat fins ara en la firma, el 2014, d’un acord en matèria d’energia nuclear civil. Però no només per a Moscou té interès l’Europa de l’Est. També per a Pequín és un subjecte diferenciat. La Xina ha institucionalitzat des de fa quatre anys –l’última cimera es va celebrar a Budapest els passats dies 27 i 28 de novembre– un fòrum econòmic exclusiu amb un grup de països d’Europa central i de l’Est, membres de la UE i dels Balcans. El grup ha estat batejat com 16 +1. I Brussel·les no hi pinta res.
Un document de defensa alemany focalitza en els països d’Europa d’Est els desafiaments d’aquí al 2040