Presidencialisme
Francesc Macià observa molt enfadat com dos personatges d’aspecte malvat intenten retallar-li les potes de la cadira. L’home de la serra és Joan Lluhí i Vallescà, conseller en cap de la Generalitat. L’ajudant és Antoni Xirau, director del setmanari L’Opinió , al voltant del qual s’articula un dels corrents interns d’Esquerra Republicana. Hivern del 1933. La vinyeta, firmada per Carles (potser el pintor i dibuixant Domènec Carles), apareix reproduïda en una esplèndida biografia de Lluhí i Vallescà, publicada fa uns quants mesos pels historiadors Enric Ucelay-Da Cal i Arnau Gonzàlez Vilalta. (Joan Lluhí i Vallescà. L’home que va portar la República. Editorial Base). L’advocat Lluhí i Vallescà (Barcelona, 1897-Mèxic, 1944) va ser el primer conseller en cap de la Generalitat, una vegada aprovat l’Estatut del 1932 i un cop fetes les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, que la coalició dirigida per ERC va guanyar per aclaparadora majoria absoluta (67 escons sobre 85).
El primer ministre Lluhí, però, va durar de Nadal a Sant Esteve. Cinc setmanes. El president Macià el va anomenar el 19 de desembre del 1932 i el va destituir de manera fulminant el 24 de gener del 1933, alarmat per la política que intentava dur a terme el líder intel·lectual de
L’Opinió. Lluhí, un polític de perfil laborista, ambiciós, tenaç i possiblement no gaire simpàtic, volia acostar l’autonomia catalana al model britànic: parlament fort, govern àgil, primer ministre amb poders i un president popular i representatiu. Una hipòtesi governamental i anticabdillista que ben aviat va disgustar Macià. L’Avi no volia que ningú li fes ombra. El tinent coronel Macià era paternal, popular –malgrat que no era un bon orador– i molt presidencialista. Ucelay Da Cal i Gonzàlez Vilanova afirmen que el concepte ja havia estat formulat per Francesc Cambó als anys vint, en defensar un presidencialisme fort com a solució als problemes d’Espanya.
Lluís Companys, successor de Macià, va arribar al càrrec sota la sospita de ser poc nacionalista. Els Fets d’Octubre del 34 el van portar a la presó i el van reforçar en el món catalanista. L’afusellament, el 1940, el va convertir en un gran mite. Josep Tarradellas va conrear el presidencialisme català a l’exili, tossudament. El president garantia la continuïtat històrica de la institució. L’octubre del 1977 va tornar una Generalitat rotundament presidencial. Jordi Pujol va llaurar amb obsessiva fermesa un presidencialisme fort de 23 anys. Pasqual Maragall el va voler imitar a l’alcaldia de Barcelona i va exercir un presidencialisme més suau durant el seu mandat tripartit. José Montilla, al capdavant d’un tripartit fràgil i artificiós, no va ser gaire presidencialista. La tradició la va recuperar Artur Mas, retratat amb els braços estesos com Moisès quan va cometre l’error d’avançar eleccions el setembre del 2012. El Gran Error. La greu equivocació estratègica que ha conduït a la situació actual.
La Generalitat és molt presidencialista des del 1931 i això ajuda a explicar per què la candidatura legitimista de Carles Puigdemont està retallant l’avantatge d’Esquerra Republicana a les enquestes.