Un gran dilema
La dreta espanyola ho té clar: si cal reformar la Constitució, es reforma. Després venen les famoses línies vermelles, que no falten mai en una proposició política: digue’m per què la vols reformar, que potser pretens colar la república; no em toquis la sobirania, que et veig intencions de Junqueras i Puigdemont; posem-nos tots d’acord, que les futures generacions no puguin pensar-se que hem estat menys pactistes que els del 78... I hi ha un afegitó molt del gust conservador, molt utilitzat en tertúlies, que va ser incorporat pel president Rajoy a la seva col·lecció de missatges molt preuats: no reformarem la Constitució per satisfer els qui la violen diàriament.
Vet aquí un debat molt interessant en aquests temps electorals a Catalunya: la reforma de la Constitució ha de pensar-se o no ha de pensar-se per complaure i acollir els independentistes sota la seva capa? La lògica diu que no, perquè a l’independentisme –ho sentim cada dia—tant li fa aquesta reforma, no és cosa seva; l’independentisme vol fer les seves pròpies normes de convivència. Per això volen guanyar les eleccions. De fet, no es proposen cap altre objectiu en la pròxima legislatura. Però la lògica també diu que el contrari de complaure i acollir és excloure. Per tant, els independentistes quedarien exclosos d’entrada de qualsevol pacte constitucional, en el supòsit que hi volguessin participar.
El dilema és important. Segons les últimes enquestes, la meitat de Catalunya és constitucionalista i l’altra meitat independentista, o així té previst votar. Els aspirants a governar es divideixen en aquests dos blocs, segons es va poder confirmar en el debat a TVE dijous a la nit.
Per tant, no donar satisfacció als qui detesten, desobeeixen o ignoren la Constitució és deixar fora de la seva reforma la meitat de Catalunya. Ja en són fora per voluntat pròpia, però ara hi ha un desig exprés dels qui representen l’Estat de no atendre les seves aspiracions, perquè això seria –se sent i s’escriu molt sobre això—premiar la deslleialtat o, en termes jurídics, la sedició i la rebel·lió.
Per tot plegat, aquest cronista tanca la setmana amb un neguit: la qüestió catalana no té solució. Entre els que no hi volen ser i els que no volen ni sentirlos, continuarem estancats.
Fins ara xocaven dues legitimitats. A partir d’ara xocaran dues dignitats. Si la reforma constitucional intentés, només intentés, seduir l’independentisme, tindria el rebuig dels qui avui governen l’Estat. Però si ni tan sols ho intenta, el conflicte continuarà obert. No és un panorama gaire falaguer.
Entre els que no hi volen ser i els que no volen ni sentir-los, continuarem estancats