L’Espanya imprescindible
La reforma de la Constitució no havia estat mai tan necessària com avui, però tampoc no havia presentat tantes dificultats com ara
La satisfacció amb el funcionament de la democràcia espanyola ha experimentat una lleugera millora. Queden enrere els anys de plom de la crisi econòmica, quan gairebé el 70% dels consultats pel Centre d’Investigacions Sociològiques es mostraven insatisfets amb la democràcia i gairebé el 55% apostaven per una reforma de la Constitució. Tot i això, la millora ha estat molt modesta i les valoracions sobre la democràcia espanyola continuen enfonsades en les tenebres del suspens (amb una nota del 4,5 el 2016). I, a més, continua vigent la fractura catalana, amb més d’un terç dels seus ciutadans alineats incondicionalment amb la independència (és a dir, que no acceptarien cap altra fórmula de relació amb la resta d’Espanya). Certament, el 2013 aquesta xifra fregava el 50%, però la falta de resposta al malestar català podria tornar a fer créixer la insurgència secessionista.
En definitiva, la necessitat d’una posada al dia de la Carta Magna sembla fora de tot dubte. No debades, la demanda ve de lluny, ja que ja a mitjans de la dècada passada les veus a favor de la reforma es van fer molt més nombroses que les dels qui desconfiaven d’un canvi, fins al punt que aquests últims van arribar a caure per sota del 25% dels consultats. I, d’altra banda, les reformes constitucionals són moneda corrent en altres països europeus: des de les 11 d’Itàlia fins a les 46 d’Alemanya. Entre els nostres veïns més propers, la forquilla oscil·la entre les cinc de Portugal (amb una Constitució que és tot just dos anys més vella que l’espanyola) i les 24 de França (20 anys més antiga).
Tot i això, la gran paradoxa del moment actual és la dificultat per reproduir els amplíssims consensos de la transició. I aquesta dificultat ja s’entreveu en el fet que la mateixa societat espanyola està, en aparença, molt més polaritzada que fa quatre dècades. Sobretot en el tema clau que planteja més conflictes actualment: l’organització territorial d’Espanya i l’encaix de Catalunya dins el marc espanyol. Sobre això, l’evolució des del 2010 és eloqüent: en tot just dos anys la taxa de contraris a l’Estat autonòmic (o de partidaris de reduir en diferent mesura l’autogovern regional) va passar del 25% al 39% dels espanyols. I tot i que aquest percentatge ha baixat des d’aleshores, es manté a prop del 30%.
Aquest percentatge, però, no hauria d’aparèixer com un obstacle insalvable. Encara a començaments de la dècada dels vuitanta la xifra d’espanyols que directament rebutjaven l’Estat autonòmic i apostaven per un únic govern central se situava en el 29% dels consultats. Però aquella realitat social no va impedir l’aprovació d’una Constitució que obria la porta al mateix desplegament autonòmic. Així doncs, quina seria la diferència decisiva d’avui amb aquella conjuntura? Els mapes ofereixen, com sempre, una resposta. Mentre que actualment l’antagonisme territorial és molt visible, durant la transició amb prou feines s’expressava. I la millor prova d’això són els índexs de suport a la Constitució que es van registrar en el referèndum del 1978. El tret dominant va ser l’homogeneïtat, amb nivells de suport similars (per sobre del 60% del cens), a Catalunya, Madrid, la Comunitat Valenciana, Múrcia, Andalusia o Aragó. Ara, en canvi, les preferències territorials no poden ser més heterogènies, amb autonomies com Múrcia, les dues Castelles, Madrid o Aragó que han arribat a registrar suports a un Estat centralitzat molt per sobre del 30% (o fins i tot del 40%) dels consultats. I aquesta realitat ha tingut un correlat en la representació política, amb partits polítics –com Ciutadans– que han crescut gràcies a aquest sentiment antiautonomista.
De fet, el nou sistema de partits –marcat alhora per una gran polarització ideològica, amb el creixement fins a nivells inèdits de formacions d’esquerra antisistema– constitueix l’altre gran obstacle per a un nou pacte constitucional. Per comprovar-ho, només cal rememorar el suport parlamentari que va tenir el 1878 la Carta Magna. No només hi van votar a favor les dues grans forces centrals (UCD i PSOE), sinó que també ho van fer els seus competidors a esquerra (el PCE) i dreta (almenys la meitat dels diputats d’Aliança Popular). I, encara més important, el text original també va tenir el suport del nacionalisme català i l’abstenció del basc.
Aquella convergència resulta difícil d’imaginar avui dia. Ideològicament, les posicions del PP (o de Cs) i Podem no poden estar més allunyades, tant en el pla polític com en el territorial. I, paral·lelament, la deriva sobiranista del nacionalisme català converteix en poc menys que impossible la seva participació en un projecte de reforma constitucional acceptable per a tothom. La paradoxa més prometedora que registra la convulsa situació actual la personifica el pacificat i conciliador País Basc, un territori on el suport a la Constitució es va situar en algun dels territoris històrics per sota del 30% del cens el 1978.
La principal dificultat són uns antagonismes territorials que gairebé no s’expressaven durant la transició