La reiteració delictiva
Un principi superlatiu de l’ordre jurídic, “consolidar la justícia”, inclou com a conseqüència lògica que els tribunals no permetin que els sospitosos de cometre delictes greus continuïn fent-ho durant el tràmit d’un procés criminal al qual estan sotmesos.
La Constitució obliga l’Estat a protegir la societat del delicte. Es tracta de protegir tots els ciutadans dels danys que ocasionen els delictes, evitant que el processat reiteri la seva conducta il·lícita. I, d’un temps ençà, hi ha una sensibilitat ambiental que es manifesta en una descàrrega informativa a l’entorn de la reiteració delictiva, cosa que, en l’argot penal, és la reincidència.
I és que la potencial reiteració en el delicte resulta una raó sòlida, probablement la que més, per mantenir l’encausat a la presó, si bé no deixa de ser un judici d’intencions sobre conductes futures. Per això mai no podrà ser utilitzada com un avançament de pena, sinó que s’hauria de dictar per evitar un mal més gran del que genera.
L’última vegada que hem topat amb aquesta gnosi, esgrimida per a la presó cautelar d’exconsellers i presidents de les associacions independentistes, ha estat en la lectura de l’interlocutòria del jutge Llarena, que mantenia a la presó quatre protagonistes destacats.
Un tema espinós, ja que té a veure amb els límits de la privació de la llibertat de qui ha estat imputat per la comissió de delictes. Esclar que la restricció de la llibertat per a qui encara no ha estat condemnat està avui unànimement acceptada com una excepció a la llibertat absoluta durant el procés penal. I les limitacions a aquest principi es vinculen, efectivament, al dret de la societat a exercir la seva defensa quan es vulneren, per mitjà del delicte, valors essencials de l’organització social.
Estem davant la col·lisió latent entre el principi de la innocència, que només pot ser alterat amb una sentència ferma condemnatòria, i el dret dels ciutadans a ser protegits en els seus drets elementals per viure en societat.
Si el Jutge té prou proves per presumir la culpabilitat de l’acusat i indicis vehements que l’imputat pot reincidir cometent delictes greus si és deixat en llibertat, ha de poder dictar-ne la presó preventiva, per tal com el Tribunal té l’obligació de complir la finalitat constitucional de “consolidar la justícia”. S’evita així que l’eventual pena que l’acusat pugui rebre mitjançant una condemna quedi desnaturalitzada des de l’inici del judici.
El jutge Llanera és un home de Castella la Vella -meticulós, adust i reservat- nascut a Burgos, que es va foguejar a la Ciutat Comtal abans d’incorporar-se a l’Audiència Nacional. Coneix bé el pa que s’hi dona a Catalunya, atès que dels seus 28 anys a la judicatura 19 els ha passat a Barcelona, on manté la seva residència perquè la seva esposa, també magistrada, dirigeix l’Escola Judicial del Consell General del Poder Judicial, amb seu a la serra de Collserola.
D’adscripció conservadora, amb la seva retirada de l’euroordre ha volgut eliminar tota ingerència de qualsevol justícia que no sigui l’espanyola i no ha tingut problema a l’hora de posar límits a l’examen del delicte: “No es pot sotmetre una persona a investigació o sotmetre-la a un procés per temps indefinit. No es poden fer investigacions generals, i molt menys durant vuit o deu anys. Supera el que ha de suportar una persona en un Estat de Dret”.
Com ja havia succeït anteriorment amb la fiscalia, el magistrat de la Sala Segona del Suprem ha construït l’habitualitat amb les dades o circumstàncies aportades per la policia judicial o que resultin de les actuacions. Un fet que no deixa de ser discutible, ja que permet que es construeixi aquesta tesi partint de la referència d’un atestat, amb antecedents merament policials, la qual cosa no deixa de ser indefinible.
Això concorda amb la doctrina Maza, qui, abans de morir, va opinar: “No és el mateix els que són a Espanya que els que són a l’estranger, perquè no hi ha risc de reiteració delictiva”. Li semblava, doncs, lògica la decisió de la justícia belga respecte a la llibertat provisional del president legítim, ja que “la reiteració delictiva des de Bèlgica no és possible”. Aquesta perspectiva va ser impugnada de seguida pels qui pensen que aquesta última ràtio existeix en la mesura que l’expresident, des de la capital d’Europa, bolca el seu arsenal habitual sobre la democràcia espanyola.
La desobediència equival a reiteració delictiva? En la seva interlocutòria decretant mesures cautelars, el magistrat Llarena va apreciar aquest risc en tots els encausats; és a dir, segons la seva opinió tornaran a delinquir si queden en llibertat. Ara bé, per a l’instructor no és el mateix el “perill” potencial que pot representar la reiteració de la conducta del uns i dels altres. La dels membres de la Mesa del parlament de Catalunya no va generar, en si mateixa, “els danys instantanis, immediats i irreparables que sí que poden acompanyar la reiteració dels comportaments d’altres d’investigats”.
Amb la retirada de l’euroordre el jutge ha volgut eliminar tota ingerència d’una justícia que no sigui l’espanyola
L’atzar no desapareix amb l’afirmació formal que abandonen la seva estratègia d’actuació (...), sinó que exigeix constatar que la possibilitat que puguin reproduir-se “actes vinculats a una explosió de violència” hagi efectivament desaparegut o que gradualment es vagi confirmant que “el canvi de voluntat és veritable i real”.
En això estem. Per aquest motiu el jutge ha acordat mantenir la presó preventiva, perquè, encara que no veu risc de fuga, segons el seu parer persisteix el de reiteració delictiva, ja que “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió de violència”, i aquest risc podria tenir conseqüències “greus, immediates i irreparables”.
El que suscita aquesta qüestió és l’enfrontament entre la indefinició de l’habitualitat i la seva construcció partint d’antecedents policials. S’oblida quin hauria pogut ser el resultat d’aquests i el risc que l’encausat en llibertat continuï amb la mateixa actitud, emparant-se en la cobertura que li pot oferir la legalitat però alhora prestant la seva col·laboració rellevant en un full de ruta orientat cap al mateix procés secessionista il·legal. I aquí és on torna a sorgir la desavinença: la justificació de la presó provisional suposa dur a terme una presumpció subjectiva que un subjecte torna a delinquir. Tot això sense la capacitat d’entrar en la ment de l’imputat a fi de conèixer les seves intencions.
El 2003, amb la reforma de la Llei d’Enjudiciament Criminal en matèria de presó provisional, es va adequar la norma a la jurisprudència del Tribunal Constitucional, que imposava una sèrie de requisits a complir per evitar la vulneració del dret a la llibertat. En aquest sentit, es destaca la primacia amb caràcter general de la llibertat davant la seva limitació, així com la importància del principi de proporcionalitat.
Un magistrat, company d’estudis en la joventut, m’assenyalava que a l’instructor no li és donat penetrar en el fur intern dels “penedits”, mentre es mou en el terreny movedís dels pronòstics, on reconeix que tota cautela és poca. Mai no és tasca fàcil, advertia, decidir sobre la llibertat aliena, però fer-ho des del centre de l’escenari, davant un públic atent a la més mínima relliscada, “és una tasca de titans”.
És cert que el Jutge, en aquests casos, es mou en el pantanós àmbit dels pronòstics. Tanmateix, és coneguda la prudència i serenitat del magistrat Llanera, a més de la seva notable capacitat de treball i excel·lència tècnica. Del que no es pot dubtar és que no exercirà. en aquest plet. cap altra funció que no sigui la de la montesquiana “Bouche qui prononce els paroles de la loi”.