‘Singing in the rain’
Poques persones aconsegueixen ser felices sense odiar alguna altra persona, partit o nació. Miquel Iceta és un d’ells. Semblava feliç en una manifestació espanyolista al costat d’Arrimadas i Albiol, però també quan va proposar a Puigdemont d’anar plegats al Senat. Va ser feliç amb líders ben dispars del PSC (alguns d’ells antagònics): Serra, Maragall, Montilla i Navarro; darrerament, escolta amb atenció Obiols, a qui, en temps remots, va contribuir a defenestrar. Ha rigut amb tots els líder del PSOE. Amb Sánchez ha ballat molt, però si hagués guanyat Díaz, l’hauria desbordada per la dreta ballant sevillanes a desdir.
Quan estava de moda el centrisme, era el més centrat. Amb el retorn del gauchisme, ha tret la pols als apunts marxistes de Tierno, el seu “viejo profesor”. A l’època de l’Estatut, durant la insomne pugna tripartita, va competir al Parlament per exhibir la catalanitat més llarga, però s’ha empassat el gripau del 155 com l’oliva del vermut.
Sembla frívol i tacticista, però sobretot és estoic. Convençut que la fe no solament no mou muntanyes, sinó que acostuma a provocar grans catàstrofes, Iceta suporta amb resignació els fets irreparables i per a les seves veles polítiques tria els vents tranquils. És el més ràpid i irònic dels parlamentaris, també el menys cantellut. Però més que orador és prestidigitador o il·lusionista: qui l’escolta entén que podria vendre-li exactament la moto contrària.
Com que és irònic i ballaruc, com que sempre té una frase divertida per dir o un somriure per regalar, l’hem valorat durant anys com un showman de la política, no pas com un líder o un predicador. No proposa refer cap capítol de la Il·líada ol’ Odissea, no pretén emular Ulisses ni arribar a cap Ítaca. El bon rotllo és el seu estat natural, cosa que, en temps de presons i tremendismes, no deixa de ser un respir. Els empresonats li retreuen lleugeresa i ell ve a recordar-los que sovint una alegria falsa és políticament més útil, en temps de preocupació, que la socialització de la tristesa.
Una alegria falsa és més útil que la socialització de la tristesa