Terror islamista: on és Déu?
Entre les innombrables qüestions que suscita el terrorisme islamista, n’hi ha una que mereix una atenció molt especial: quin lloc ocupa la religió en aquesta violència extrema?
El debat està mal plantejat quan els experts subratllen la mediocritat dels coneixements religiosos, fins i tot el seu desconeixement de l’islam, excepte algunes nocions extretes d’una o d’un parell de sures. Quan subratllen que, en última instància, l’islamisme seria una utilització abusiva de l’islam, una adaptació molt allunyada de les prescripcions de l’Alcorà que no tindria res de religiosa. I quan d’altres repliquen que fins i tot mediocres, fragmentàries, les referències dels protagonistes no són per això menys musulmanes, la qual cosa condueix de vegades a la idea que el mateix islam es troba en joc, tot ell, de manera que l’islamisme dels terroristes no és més que una variant radical possibilitada pel mateix contingut dels textos sagrats.
Un punt de partida valuós ve donat pel debat que ha oposat dos dels millors especialistes mundials de l’islam en el seu vessant polític, Gilles Kepel i Olivier Roy. Roy ha demanat que es parli no d’una “radicalització de l’islam sinó de la islamització de la radicalitat”, de manera que l’anàlisi parteixi de les trajectòries socials dels actors; Gilles Kepel, al contrari, ha defensat que la religió se situï en el seu mateix cor.
En alguns casos, en efecte, els terroristes han experimentat una socialització primària, en la família i en l’entorn cultural, on la religió era qüestió central; en altres casos, han descobert l’islam de manera tardana, de vegades fins i tot aparentment unes setmanes o mesos únicament abans d’actuar.
No obstant això, considerem una dimensió singular del terrorisme islamista: gairebé sempre, els protagonistes que causen la mort saben que moriran ells mateixos en i a partir de la seva acció. L’actitud màrtir és en aquest cas indissociable del pas a l’acció i del desig d’abandonar aquesta Terra.
En altres experiències terroristes, era estrany el cas que els protagonistes se suïcidessin, que prenguessin la decisió de morir. Va poder succeir en les vagues de fam dels militants de l’IRA a Irlanda o de la Fracció de l’Exèrcit Roig a Alemanya; però el terrorisme dels anys seixanta i setanta no segueix la via de la immolació. D’altra banda, violències extremes que no tenen caire polític poden revestir l’aspecte d’un gest suïcida; així és en el cas dels tirotejos en centres educatius i en altres matances als Estats Units. Però a diferència d’aquests casos, l’autodestrucció gihadista presenta un abast polític o més aviat metapolític que possibilita les conviccions religioses.
Quin és aquest abast? El 1980, mentre l’Iran acabava de viure la revolució religiosa que havia posat fi al règim del xa, l’Iraq va bombardejar territori iranià i va iniciar una guerra que duraria vuit anys. La mobilització iraniana va concernir abans que res el reclutament de joves, les milícies Bassij que van demanar de combatre a primera línia conscients que anaven a morir. Aquesta elecció mortífera estava clara: aquests màrtirs consideren que la revolució ha fracassat i no els queda l’esperança d’una vida millor a la Terra. La religió els aporta la promesa d’un altre món i fa possible el seu sacrifici.
Aquesta lògica es troba en el cas d’un cert nombre de gihadistes per als quals la mort serà un alliberament: creuen que la vida a la Terra no és possible i que no hi tenen “cap lloc”, com ha dit Khaled Kelkal, entrevistat pel sociòleg Dietmar Loch, que ha fet enquestes als barris perifèrics de Lió, abans de la seva fugida en braços del terrorisme. Sense la fe religiosa, sense la promesa que després de la mort vindrà el paradís, on podran desflorar 72 verges i on la llet, la mel, el vi brollaran a raig, el trànsit a l’acció és indubtablement més difícil.
Considerem ara el cas de les noies vingudes d’Europa per participar en la gihad a Síria. Han escollit la gihad per viure, segons creuen quan marxen, un gran amor amb un combatent que no tem donar la vida per la causa que representa o per lluitar contra un tirà sanguinari. Emprenen un viatge iniciàtic o fins i tot viuen plenament la seva fe (de vegades són convertides) en terra musulmana, en una decisió que no té caràcter mortífer. Elles no participen –només excepcionalment– en la violència terrorista ni en el combat. En el seu discurs, Déu és menys present que en el dels homes. Volen viure, no parlen d’infligir-se la mort. Cosa que, en contrast, permet comprendre millor el paper decisiu de la religió en el terrorisme islamista: el trànsit a l’acte, que vol dir que es desitja així mateix passar a millor vida, s’explica molt millor amb la fe que sense, i no passar a l’acte (en les dones) és indissociable d’una certa acceptació de la vida a la Terra.
La radicalització pot no ser religiosa, sinó sorgir al final d’un procés, però en el moment del trànsit a l’acte necessita conviccions religioses. És possible que calgui matisar aquest raonament, però una qüestió sembla segura: la religió no és un element secundari que vingui a donar suport a la radicalització; és decisiva. La qual cosa complica la tasca dels que s’encarreguen de desradicalitzar els gihadistes. La qüestió no és només social, cultural, econòmica o política, no es tracta només de resocialitzar els joves que tornen de Síria. És necessari també tenir en compte les seves conviccions, la seva fe, la força de les quals continua sent considerable.
La radicalització pot no ser religiosa però en el moment de l’acció terrorista necessita conviccions religioses