Passeig per Lisboa
Vagar per Lisboa un matí d’hivern pot ser molt agradable. Estem de sort: el dia és sec i assolellat, lluminós, no gaire fred. Baixem per l’Avenida da Libertade, travessem la Praça del Rossio i arribem a la Praça do Comercio, a la riba del Tajo. La ciutat respira alegria, optimisme. Eixams de gavines voletegen per l’aire transparent o suren immòbils, reposant a tocar de l’aigua.
Poques coses donen tanta personalitat a una ciutat com el marc natural que les envolta. Hi ha ciutats que podrien alçar-se a qualsevol lloc. Madrid n’és un bon exemple. Si fos cent quilòmetres més al nord o dos-cents més al sud potser canviaria una mica de clima, però res més. La imatge de la ciutat no està associada a cap accident físic. Hi ha ciutats, en canvi, com Rio de Janeiro o Sydney, que són inseparables del lloc en què es troben: l’entorn és tan característic que les domina i les defineix.
Lisboa pertany a aquesta categoria. És una ciutat tan inseparable de l’estuari del Tajo com Estambul ho és del Bòsfor. És una capital natural, per imperatiu geogràfic, amb una personalitat marcada per la combinació de terra, d’aigua i de cel que l’acull, una combinació única. Impossible passejar-hi sense sentir el pes dels descobriments portuguesos, de les expedicions pels “mares nunca dantes navegados” del poema de Camões. Abocada a l’Atlàntic, donant l’esquena a la Península, és una ciutat que respira la globalització des de fa segles, que mira a ponent però que vibra amb reminiscències d’Extrem Orient, barrejades amb aromes brasilers i africans.
Recórrer-la a peu exigeix bones sabates i una mica de resistència física. Està assentada sobre set turons –potser no tan ben comptats com a Roma– i el barri antic és una muntanya russa de carrers que s’enfilen de forma dissuasiva o baixen abruptament. Els trajectes amb cotxe estan plens de giragonses. Abans, quan es podia córrer, devien ser perillosos. Un cop van preguntar a l’aviador nord-americà que va tirar la bomba atòmica a Hiroshima, Paul Tibbets, en quina situació havia tingut més por a la seva vida i va respondre: “Anant en taxi per la vella Lisboa”.
Pugem al Chiado. Els carrers, empedrats amb unes llambordes molt petites, mirotegen amb suavitat. Entrem en un parell de llibreries. Intentem fer una parada al cafè A Brasileira, davant de l’estàtua de Fernando Pessoa, però no hi ha lloc. Lisboa està de moda i atreu gent de tot Europa, tot i que no s’hi veu un excés de turistes. No ens sorprèn: el centre està rehabilitat amb gust i mesura, els portuguesos són amables i acollidors i el Govern ofereix als estrangers –en particular als jubilats– uns incentius fiscals molt favorables.
Un dels amics que ens acompanyen, que viu a Lisboa, ens explica que, fa dos anys, l’opinió pública va acollir el Govern d’António Costa, un Govern socialista que se sosté
Com és que un país petit com Portugal aconsegueix situar-se tan bé en l’escena internacional
gràcies a un pacte amb el Partit Comunista i el radical Bloco d’Esquerdas, amb molt d’escepticisme. La premsa el va batejar com la geringonça, una paraula que en portuguès no vol dir un llenguatge complicat o incomprensible, com en castellà, sinó –segons el diccionari– una “construçao pouco sólida e que se escangalha facilmente”. És a dir: una potineria.
Ningú donava un euro pel primer ministre. Però Costa ha demostrat ser un polític hàbil i sensat. Va rebre un país en bancarrota, amb un dèficit insostenible, la prima de risc disparada i una taxa d’atur del 17%. Avui, el dèficit públic és el més baix dels últims quaranta anys i l’atur s’ha reduït a la meitat, per sota de la mitjana europea. El canvi és tan notable que la UE acaba d’elegir Mário Centeno, el ministre d’Economia de la geringonça, per presidir l’Eurogrup, en substitució de Jeroen Dijsselbloem, aquell holandès tan diplomàtic que es va guanyar la nostra estima dient que els països del sud ens ho rebentem tot en saraus.
Mentre passegem ens preguntem com és que un país petit com Portugal aconsegueix situar-se tan bé en l’escena internacional. Fins no fa gaire Durão Barroso presidia la Comissió Europea i ara António Guterres és el secretari general de les Nacions Unides. Espanya no ha tingut mai cap d’aquestes posicions. ¿La flexibilitat d’una classe política més serena, més acostumada a dialogar i a pactar? ¿La mateixa magnitud del país, que obliga els polítics a aprendre idiomes i a buscar la projecció fora?
Agafem un parell de tuk-tuks i pugem al Mirador da Senhora do Monte, el més alt de Lisboa. Als nostres peus, la ciutat s’estén sense estridències. Hi dominen els colors esvaïts, el verd ampolla, el groc mig anunciat, el rosa pàl·lid, com si la mica de calitja que filtra la llum del sol filtrés també les tonalitats de la paleta urbana. Després, amb la retina i la gana estimulades per tot el que hem vist i caminat, ens n’anem a un restaurant de la baixa i rematem el passeig amb un bacallà irrebatible.