Pel propi interès

He llegit raonades crítiques sobre com intel·lectuals i periodistes espanyols jutgen el procés, després del seu fracàs, en termes d’extrema i desconsiderada duresa que, en ocasions, s’aproxima a l’insult i a l’escarni. També he escoltat constants apel·lacions que tota valoració negativa del procés ha d’anar sempre acompanyada, per ser equitativa, d’una altra crítica paral·lela a la forma en què el Govern espanyol ha afrontat la reivindicació nacionalista catalana. Les dues observacions són dignes de ser tingudes en compte. Però això no obsta perquè la crítica al desenvolupament i desenllaç del procés hagi de fer-se amb tot rigor si no es vol recaure una altra vegada en els mateixos errors, sempre que aquesta crítica es formuli amb respecte intel·lectual i correcció formal.

Això em proposo fer amb concisió en aquest article, no sense abans destacar dos fets. Que, en les desenes d’articles que he dedicat al tema, s’hi podran trobar errors, imprecisions, omissions i valoracions discutibles, però no s’hi trobarà ni una sola paraula desconsiderada, ni –menys encara– cap burla ni insult. I, així mateix, que no he eludit mai la crítica al Govern d’Espanya per la seva política elusiva en aquest tema, basada en la menysvaloració del problema, en una interpretació rígida de la llei i en la judicialització de la política. Em sento per tant legitimat per destacar quins han estat –al meu parer– els grans errors del procés: 1) L’ús habitual de la mentida com a arma política. 2) Un menyspreu visceral per Espanya com a nació, per l’Estat espanyol com a sistema jurídic i, en el fons, per tot l’hispànic. 3) La cessió de part del poder polític a entitats privades, sens dubte respectables (com l’ANC i Òmnium Cultural), però mancades de la legitimació que només atorga el vot popular en unes eleccions democràtiques.

L’ús habitual de la mentida s’ha manifestat amb cruesa després del simulacre de declaració unilateral d’independència, quan cap de les previsions mil vegades reiterades pels dirigents independentistes no va prendre cos en la realitat dels fets: no hi havia ni una sola estructura d’Estat disposada per fer operativa la independència, cap Estat estranger no la va reconèixer, i Europa va confirmar amb un silenci estentori el seu anterior rebuig. I, a més, el menyspreu que molts independentistes catalans senten per tot allò espanyol ha provocat en ells el miratge que Espanya és la morta i el seu Estat una estructura desballestada i incapaç de reaccionar. No pot estranyar amb aquests antecedents que el procés hagi desembocat en una frustració enorme. Qui utilitza per sistema la mentida acaba autoenganyantse; qui menysprea sempre l’adversari adquireix una falsa sensació d’impunitat; i qui alhora s’autoenganya i se sent impune està abocat al fracàs.

Una acció política que pretengui ser eficaç ha de fundar-se en un triple respecte. Respecte als fets, és a dir, a la realitat. Respecte a la llei, o sigui, a les regles del sistema. I respecte a l’adversari, o el que és el mateix, al contendent amb qui l’enfrontament actual no exclou la col·laboració futura per compartir amb ell uns pressupostos mínims.

Si del 21-D no n’emana un poderós impuls de renovació, Catalunya seguirà en una situació agònica

Dit això, resulta evident que la política catalana ha mancat en els últims anys d’aquest triple respecte en un grau tan alt que no es correspon amb l’habitual contenció i característica sensatesa de la societat catalana, raó per la qual aquesta disfunció s’ha d’atribuir en bona mesura als seus dirigents polítics, econòmics i socials. Un fet que ha estat possible perquè, durant anys, ha resultat costós desmarcar-se del cànon nacionalista. Fins i tot els silencis han estat ominosos, en no atrevir-se molts ciutadans ni tan sols a dir en públic el mateix que deien en privat.

Tot el que he exposat respon a una única finalitat: contribuir a fixar els fets esdevinguts. No es tracta de retreure als actors del procés els seus errors; ni de demanar-los que els reconeguin públicament; ni de censurar el seu procediment per erràtic i sectari que es consideri; i menys encara d’exigir-los unes responsabilitats que no siguin les estrictament polítiques, úniques que aquí i ara interessen, i que només es depuren en les eleccions. És a dir, seran els ciutadans catalans cridats a votar el proper dia 21 els qui aprovaran o sancionaran amb el seu vot les actuacions dels seus dirigents en l’última legislatura. I per fer-ho sí que convindria que els votants reflexionessin lliurement abans de dipositar el vot –i després de procurar informar-se sense lligams sectaris– sobre els greus fets que ens han portat a l’actual situació de patent atonia política, forta erosió econòmica i greu fractura social. Catalunya no pot permetre’s prolongar la situació agònica en què es troba, i això serà el que succeirà si dels pròxims comicis no n’emana un poderós impuls de renovació que exigeix, com a requisit previ, la fixació dels errors comesos i la voluntat ferma de no reincidirhi. No hi ha res que expliqui la persistència en l’error, tret de la pulsió totalitària.