Bolero belga sota la pluja

Les imatges de la manifestació independentista de Brussel·les han animat la informació televisiva del pont constitucional i puríssim. Amb continguda emoció patriòtica davant del desplegament pacífic dels manifestants (racionada pel cronòmetre de la Junta Electoral Central) o amb el menyspreu recelós de qui hi continua veient una amenaça a la integritat d’Espanya, les interpretacions ens proporcionen punts de vista diversos que permeten practicar, no ho oblidem, la llibertat d’expressió. Totes les versions han coincidit en una cosa: feia un fred que pelava.

DEL GRIS AL GROC A Espejo público (Antena 3) van entrevistar la periodista Karmele Marchante. És una veterana de la televisió més intestinal de finals del segle XX i principis del XXI. En els últims mesos ha intentat redimir-se del seu passat catòdic i recuperar la seva faceta juvenil de militant feminista radical amb vel·leïtats maçòniques. Marchante, que ha participat en aquesta peregrinació de protesta amb el mateix entusiasme que milers (45.000 segons la policia belga) de catalans, està acostumada a expressar opinions pirotècniques. I sap que un dels secrets de l’atenció televisiva rau en la singularitat i, si convé, en l’extravagància de les opinions. Quan explica que dona suport a la protesta contra l’aplicació de l’article 155, orquestrada pel PP, pels socialistes i per Cs, afegeix un: “Esto no lo sacarán” d’autèntic professional. Si mai us entrevisten i voleu assegurar-vos que el que dieu s’emet, no deixeu de dir: “Esto no lo sacarán”. És una temptació massa forta per deixar-la d’emetre. Marchante va celebrar viure en una república catalana, independent, feminista i laica i va mostrar, amb un orgull que contrasta amb la solemnitat histriònica d’altres testimonis, les arracades i les ungles. “Uñas y pendientes indepes”, va dir, i sonava com el títol d’un d’aquells articles petardos de l’enyorat Terenci Moix. Per cert: vaig trobar a faltar que, com a banda sonora de les imatges de gent desplaçada a Bèlgica (semblava la final de Basilea), no sonés el bolero belga Brussels in the rain composat per Paquito D’Rivera i amb Toots Thielemans, el gran virtuós de l’harmònica, nascut a Brussel·les.

L’ESPANYA DE FICCIÓ VA BÉ L’acumulació de sèries espanyoles en antena és una bona notícia. A Movistar Series, la foscor apocalíptica de La zona ofereix un nivell de producció inusual i una tria argumental que no busca l’acceptació ni majoritària ni immediata. A Telecinco, El accidente manté el nervi de les expectatives i deixa volar la sospita que aquest serà el seu gran al·licient. I a TVE, brilla el Javier Gutiérrez d’una sèrie, Estoy vivo, que dona sentit a l’oferta d’una televisió pública. Tot i les trames aparentment pensades per ampliar el ventall d’identificacions (l’adolescència d’una aspirant a científica i el ja inevitable avi malalt d’alzheimer), el gruix de l’argument és molt eficaç i, igual que les altres sèries, dignifica enormement la feina d’uns actors excepcionals.

Totes les versions han coincidit en la mateixa cosa: a Brussel·les hi feia un fred que pelava