La vida bella
“Mentre hi hagi llibres, gent per escriure’ls i gent per llegir-los, tot serà possible, encara”, va deixar escrit
El vers que va arrabassar a Louis Aragon per titular un dels seus llibres –“diré malgrat tot que aquesta vida ha estat bella”– li esqueia d’allò més al també autor, entre unes 40 obres, de La glòria i
l’imperi, gran premi de novel·la de l’Acadèmia Francesa el 1971. Però el comte Jean Bruno Wladimir François de Paule Lefèvre d’Ormesson, Jean d’O per al món, Jean d’Ormesson als seus llibres, mort als 92 anys, d’una aturada cardíaca, era en realitat un supervivent del segle de les llums.
“Príncep de les lletres”, el va acomiadar el president Macron. “Sovint inspirador, de vegades incisiu, sempre instructiu, trobarem a faltar la seva ploma i la seva generositat”, va preferir dir Anne Hidalgo, alcaldessa de París.
“Gran acadèmic, periodista, enamorat de la literatura, a Jean d’Ormesson li agradava jugar amb les paraules i compartir, amb humor, la seva visió del món”, va afegir la ministra de Cultura, i editora, Françoise Nyssen. L’aristòcrata va ser acomiadat, fins i tot, per un emocionat Jean-Luc Mélenchon, el líder de l’esquerra, de qui d’Ormesson deia que “és un amic amb qui dissentim en política”.
Costa, tanmateix, de tancar en una definició aquest home que feia sentir intel·ligent l’interlocutor, que dissimulava la seva erudició rere una senzillesa que el va convertir en un personatge popular per als francesos. Hi va ajudar molt la seva presència a la ràdio i la televisió. L’emblemàtic
Apostrophes, el programa literari més vist de la televisió francesa, el tenia tot sovint entre els seus convidats.
I això que Bernard Pivot, el cèlebre conductor, havia perdut el seu lloc com a crític literari principiant a Le Figaro precisament quan d’Ormesson dirigia el diari.
Paradoxal també la seva relació amb el president François Mitterrand, de qui va ser el crític més dur, cosa que no va impedir que fos convidat desenes de vegades a l’Elisi. I que compartís, en
tête à tête, l’últim esmorzar de Mitterrand a palau.
Encara més: el 2012, quan tenia 87 anys, l’edat en què va abandonar l’esquí, un esport que encara practicava en temporada durant vuit hores diàries, Jean d’O va debutar al cinema, protagonista de La cuinera del president , un mandatari inspirat en Mitterrand.
Catherine Frot, l’actriu que va representar la cuinera del sud-oest que Mitterrand va contractar perquè alternés els seus plats d’infantesa amb els de la cuina de l’Elisi, va recordar ahir “una persona encantadora, un llaminer. Per ell actuar era un joc infantil. I sobretot el divertia fer de Mitterrand, un dels presidents que més ha freqüentat, crec”.
En l’aspecte privat, transcendia el seu casament el 1962 amb la filla de Ferdinand Beghin, magnat del sucre i de la premsa, episòdic propietari de Le Figaro, que el seu gendre dirigirà més tard. Héloïse d’Ormesson, la seva filla (“El millor que he fet en la vida”), serà també la seva última editora. Quan va donar la notícia de la seva mort va explicar, també, que el 2018 publicaria l’últim manuscrit del seu pare. El títol traspua la ironia de qui es reia sobretot de si mateix: Et moi, je vis toujours, encara sóc viu.
En l’esfera pública, la distinció suprema i rara per a un escriptor francès d’entrar en vida, el 2015, a la Pléiade, la col·lecció de culte de Gallimard, li semblava tan important com haver estat el més jove immortal, com es coneix els acadèmics, elegit quan tenia 47 anys. En passaria quaranta-dos més a la butaca número dotze de l’Acadèmia. No sense contratemps: va alterar la pau de la institució creada el 1635 quan va insistir, contra tothom, en l’elecció de la primera acadèmica, Marguerite Yourcenar.
En el seu discurs d’ingrés va deixar paraules que ara ressonen. “Hi ha una cosa més poderosa que la mort –va dir–, la memòria dels vius i la transmissió, als qui encara no han nascut, del nom, de la glòria, de la potència i l’alegria dels qui ja no hi són però viuen per sempre en l’esperit i el cor d’aquells que els recorden”.
Al periodista li va deixar això: “Mentre hi hagi llibres, gent per escriure’ls i gent per llegir-los, tot serà encara possible en aquest món que tant hem estimat malgrat les seves tristeses i els seus horrors”.